Màgia i ciència
Màgia i ciència
El metro feia ziga-zaga sota la ciutat traspassant estacions amb el seu rugit monòtom. El Toni, de nou anys, agafava la mà del seu pare amb la seguretat de qui acaba de fer un descobriment extraordinari. Des que havien pujat al vagó, la seva atenció no s´havia desviat. Un gran finestral mostraba els túnels a plena llum del dia que, s´obrien com una gran gola clara sense mostrar resistència.
Els ulls inquiets del Toni recorrien el vagó. Un home ben vestit fullejava un diari , una dona mig adormida, dos adolescents compartien la pantalla del seu mòbil i reien i al fons, un músic de carrer tocava.
Serenor a les cares de tots els passatgers; una cita que es retarda, un paraigua semiobert; olor a suor; treballadors esgotats, mirades angoixants, sorolls necessaris, traqueteig continu i algun gest sarcàstic.
−Papa, qui condueix el metro?
El pare, entretingut amb el mòbil, en un segon va mirar als seus ulls i va somriure en veure la seva expressió.
−No hi ha conductor, fill, funciona sol.
El nen el va mirar amb incredibilitat. Es va desenganxar de la mà i es va apropar tant que el seu nas tocava el vidre davanter. Va observar els llums titil·lants al túnel, la precisió amb què el metro es parava just davant de la línia d´obrir portes. No hi havia ningú, cap home amb uniforme i encara el metro avançava, obria i tancava portes com si tingués voluntat pròpia.
−Però… com sap a on ha d´anar? −va insistir amb sorpresa.
−Des del centre de control, que és realment el cervell de la xarxa on treballen persones, especialitzades en diferents operacions de tot tipus, que donen suport al personal de la línia. Hi ha ordinadors i tècnics que ho revisen tot. Tots els trens estan tan automatitzats que decideixen els recorreguts, controlen la velocitat i eviten accidents, tot amb una tecnologia innovadora.
El Toni va parpellejar, meravellat. Com podia un tren saber tant? Què feia per poder moure´s sense que ningú el guiés? De sobte, si un metro podia viatjar sol, quines altres coses podrien fer els robots i les màquines?
−Per tant, els trens són automatics! −va dir el Toni.
−Efectivament, Toni, ho has comprès molt bé! Són automàtics. El disseny interior és modern i té confort i seguretat, i com que no té cabina aporta aquesta nova experiència de viatge que tu estàs vivint.
De sobte, una veu mecànica anuncia… Pròxima estació Can Tries/Gornal… correspondència amb Línia 10 Sud.
−Hem arribat! Sortim! −va dir el pare.
Quan van sortir la ment del Toni bullia amb preguntes. Tots dos feien el recorregut de sortida pels passadissos il·luminats i les escales mecàniques.
En arribar la nit el pensament del Toni continuava visualitzant aquella meravella de la ciència i la tècnica.
−Papa, Papa !... una cosa… Què et sembla si demà li dic a la Júlia, la professora, que amb tu he descobert com funciona el metro automàtic de Barcelona i si em deixa que ho expliqui a la classe, què et sembla?
−Genial, Toni! Superbé! Molt bona idea! I ara a descansar, bona nit, campió!
−Bona nit, papa! T´estimo!
Anys més tard, aquell nen que va mirar sorprès des del finestral del vagó es va convertir en un alumne excepcional de la Universitat Politècnica de Catalunya al campus de Castelldefels. El Toni havia comentat entre companys que sempre recordava l´instant que la seva curiositat es va despertar en aquell primer viatge en metro des de Collblanc a Can Tries on va entendre que el futur no tenia límits, que la màgia i la ciència eren, de vegades, la mateixa cosa.