La modernitat
Havia llegit la notícia de la inauguració del Gran Metro als diaris de l’època, però he tardat més de nou anys a decidir-me a baixar a Barcelona.
L’entrada és per una escalinata senyorial i ornamentada. La sensació és estranya, ja que totes les escales que havia baixat fins ara eren tristes i estretes cap a soterranis o carboneres miserables.
El frenètic moviment del carrer i la radiant llum del sol són substituïdes a poc a poc per la pau i la tènue llum elèctrica. Al fons del vestíbul les garites de fusta de les taquilleres.
He escollit aquesta estació, ja que m'hi han portat les famoses escales mecàniques de l’Exposició Universal. Allà al fons les veig. Pago els vint cèntims del bitllet de segona classe.
Em quedo una bona estona mirant les famoses escales, veient les persones apareixent i desapareixent com flotant des del centre de la terra, amb un nus a l'estómac de nervis i de por.
Finalment la curiositat em supera. M’arrambo a un home vestit de negre i m’hi acosto seguint el seu ritme apressat. La dona que ens precedeix acaba de posar els dos peus a sobre del primer graó i comença a desaparèixer cap avall com si estigués dalt d’una cascada i l’aigua se l’endugués cap avall.
Quan estem just a dues passes m’envaeix el pànic i m’aturo, però és massa tard. Algú per darrere m’empeny a l’abisme.
Quan recupero l’equilibri miro al meu voltant i tothom es deixa portar tranquil·lament cap avall. Els esglaons llisquen contra la paret i el passamà també ens acompanya. La sensació és d’un vertigen agradable. Sento l’escalfor que surt de l’abisme i les veus de la gent ressonant a les parets.
Quan ens acostem a baix veig com els graons es pleguen i s’amaguen sota terra màgicament. Intento retrocedir, aterrit, però topo amb els dos homes que van darrere i haig de fer un bot per no ser engolit.
Arribo a l’estació, llarga i sense finestres, envoltada d’una impressionant volta de rajoles blanques i brillants com d’un sanatori o d’un centre termal, amb un anunci d’una xocolata en primer pla.
La temperatura és agradable tot i que l’aire està com enrarit, amb una forta olor metàl·lica. La gent seu tranquil·la i parla fluixet. A cada extrem, un túnel fosc i al mig el fossar de les vies que ens separa de l’altra andana. No he mirat el destí cap on vaig, no té gens d'importància.
Recordant tot el que he anat baixant, estem molt profunds a les entranyes de la terra. Miro amb pànic la volta amb sensació d’esfondrament, però res no passa, la gent continua calmada. A dalt al carrer hi ha un món que no s’atura i aquí sota un altre món paral·lel.
De sobte, sorgit del no-res, un terrabastall. Del túnel n’emergeix un tren que es desplaça amb molta rapidesa pel fossar. Corre com un teló enorme que s’estén d’un costat a l’altre i ens oculta completament l’altra andana. El ressò de les parets el fa molt més monstruós que un tren normal.
S’obren les portes i em deixo arrossegar cap a dins per la resta de passatgers i m’assec en el banc de fusta de l’extrem del vagó. Per la finestreta veig la gent del vagó del costat mentre el metro reprèn el camí i les finestres es tornen fosques. Sento la claustrofòbia d’aquest túnel que mai no s’acabarà.
El soroll és eixordador, molt desagradable. Trontolla tot com un carro.
De sobte el comboi es desencaixa. Les cadires i la gent del vagó del costat es retorcen i gairebé desapareixen. Em miro la dona del costat amb pànic esperant l’impacte imminent i ella em mira amb cara maternal i em diu: “tranquil, és només una corba”.