Entre vagons
L'altre dia estava al metro anant cap a la universitat. Era molt d'hora al matí.
En un moment donat vaig mirar cap a la dreta i vaig veure una nena amb motxilla i el seu pare; l'estava portant a l'escola. I mentre jo estava recolzada a la paret del vagó amb els auriculars posats, vaig veure la nena mirar a través del vidre al mateix temps que un lleu moviment de la mà del pare li acariciava la galta.
Per alguna raó, aquell simple gest que es repetia en el temps em va transmetre una tendresa que només les carícies són capaces de transmetre. En veure-ho, un somriure per part meva va ser inevitable. I és que les carícies són una d'aquelles maneres de dir "aquí hi ha amor". Em vaig sentir afortunada de ser just allà, en aquell moment i en aquell lloc, perquè vaig tenir la sort de presenciar aquell gest d'amor. I l'amor és una cosa molt bonica de presenciar. I jo, amb aquell sol gest, vaig poder sentir l'amor del pare cap a aquella nena, perquè el pare movia els dits com si estigués sostenint el gerro més fràgil i preuat que hagués existit mai. I és que, segurament, això és exactament el que la seva filla és per a ell.
I la nena no crec que fos tan conscient com jo d'aquella carícia, però sé que quan creixi formarà part d'ella. Aquella carícia i totes les altres. Perquè igual que les ferides deixen marca, sé que les carícies també. Perquè després d'haver vist aquella carícia en concret, estic segura que n'hi ha hagut i n'hi haurà moltes més.
Continuem acariciant i continuem presenciant l'amor, al carrer, al metro, a les cases, als parcs. Perquè l'amor és a tot arreu si saps on mirar.