Cent anys. Milions de sabates.
Sabates blanques amb quadres vermells puja: és un viatger fix. Com jo. Sempre seu. Potser el deixen seure. Avui està neguitós, creua cames i una es mou sense parar. Sabates marrons dret i sabates de taló negres s'aparten.
No els miro la cara: fa por. Em miren. Em miren i després m'observen. Amb el cap baix no em miren, no veuen com soc, viatjo tranquil.
A la següent estació pujarà sabates negres de punta, només dues estacions, sempre caminant de pressa. Sabatetes grises amb cordons vermells sempre va amb sabates negres de punta. De vegades més junts i de vegades separats. Un dia fins i tot li va clavar una puntada de peu amb la seva cameta curta i la sabateta grisa. Els cordons vermells van fer giravolts a l'aire mentre se sentia una exclamació i algú renyant a sabatetes vermelles sense gaire força. Deu ser el seu pare. El pare a mi també em renyava, de petit, i sempre acabava amb un petó al cap, encara que m'hagués portat malament.
"Pròxima estació: Penitents". A sabates negres de punta i sabatetes grises ja només els en falta una més. Sabates blanques de quadres vermells sembla més calmat i té els dos peus a terra. Sempre m'acompanya fins a Diagonal, baixa i jo continuo. M'acomiadaria, però no puc aixecar la vista. Em veurien.
"Anem al metge i després a escola. A més veuràs com era el metro fa cent anys, a Aragó!". Parla ajupit cap a sabatetes grises amb cordons vermells.
Lesseps. Pugen moltes sabates: blanques, vermelles, cames a l'aire, pantalons d'esports verdinegres. Veus cridaneres, salts, corredisses, crides d'atenció. Nenes i nens del Vedruna d'excursió.
Sabates blanques amb quadres vermells recull les cames enrere: sabatetes grises gairebé el trepitja.
Sabatetes vedrunenques callen: els expliquen que el metro té cent anys. Preguntes estranyes: Hi havia cavalls estirant el metro? Aquell vagó té cent anys? El conductor té cent anys? Silenci: els expliquen que baixaran a Aragó. No, no existeix. Sí, existia, li van canviar el nom. Perquè l'altre carrer era més conegut. No, no fa més gràcia.
Diagonal. Sabates blanques amb quadres vermells baixa. Adeu. Sabates negres de punta seu, amb sabatetes grises amb cordons vermells a sobre. Li pengen els peus. Els mou ràpidament, endavant, cap amunt, els xoca.
Pugen milers. També sabates brutes marrons i sabates brutes blaves. Un dia se'ls van emportar botes de policia 1 i 2. Un altre dia botes de muntanya, que sonava a estranger, els va fer fora a crits.
Passeig de Gràcia. Sabates negres de punta s'aixeca per deixar seure sabates de vella marrons brillants. Baixen molts, pugen molts, empentes, renecs. Sabatetes grises amb cordons vermells no hi és. Ha baixat? Sabates negres de punta crida. Sabatetes grises no hi és. No veig cordons vermells. Sabates brutes marrons i blaves baixen. Sembla que... sabates negres de punta crida de nou: sabatetes grises no hi és, sona xiulet i estiren l'anella, crida més. Miro bé, una punteta grisa, un floc vermell entre sabatotes brutes. Què faig?
M'aixeco, toco esquena de sabates negres, em mira estranyat, li assenyalo sabatotes brutes amb trossets de sabatetes grises. Surt corrents. Crits, porta oberta, més crits, botes policies 1 i 2 i 3 i 4. Sabates negres de punta entra amb sabatetes grises. S'apropa. Em fa aixecar la vista. Assenyala sabatetes grises: una nena. Plora abraçada a la seva cama. Sabates negres de punta m'abraça. El vagó aplaudeix, vedrunenques criden. Torno a seure, silenci.
Catalunya. Baixo. Com molts altres. Cent anys. Milions de sabates.