Entre vagons i mirades
La línia groga, aquell camí que al principi semblava un laberint desconegut, es va convertir en la línia de la meva vida. Ell, argentí de Còrdoba, amb els ulls brillants com el riu Suquía, va arribar com una brisa fresca de muntanya. Al principi pensava que el nostre amor seria passatger, però les parades de la línia groga, que semblaven llunyanes, es van transformar en el nostre espai compartit.
Va ser en el primer viatge cap a Poblenou, entre La Pau i Besòs Mar, quan vaig descobrir que cada estació no només em portava d’un lloc a un altre de la ciutat, sinó d’un moment a un altre de la meva vida. La Pau, on tot començava, i després, el desig de fer un pas més, per arribar al Poblenou, on els nostres somnis començaven a prendre forma. El que abans era un trajecte rutinari es va convertir en un viatge cap al meu amor, aquell noi de Còrdoba que em parlava del Parque Sarmiento com si fos un tros de la seva ànima.
Còrdoba, amb les seves muntanyes plenes de vida, i el Parque Sarmiento, un lloc on les tardes s’allarguen sota l’ombra dels arbres. Cada vegada que em parlava d’aquell espai, imaginava els seus passos perdent-se entre els camins del parc, i jo, atrapada en la fragor del Poblenou, però unida a ell. Amb cada parada del metro, passava del meu món al seu, tan llunyà i tan pròxim alhora.
La línia groga, que al principi semblava un mitjà de transport, es va convertir en una ruta emocional. Necessitava fer-la una i altra vegada. Des de Llacuna, fins a Ciutadella | Vila Olímpica, on el mar, com un esbós d’hores compartides, es convertia en el nostre testimoni silenciós. I a mesura que avançàvem cap a Bogatell, tot el que ens separava es difuminava. Com el mar que toca la ciutat, el nostre amor es fonia entre el concret i l’aigua, entre el soroll del tren i la quietud de les seves paraules.
Ell em parlava del Parque Sarmiento, de les tardes càlides a Còrdoba, on els seus peus trepitjaven l’herba i les converses es perdien entre els arbres. Jo li explicava de la brisa de la Barceloneta, de la ciutat que mai dorm i de les nits llargues, però sempre amb un final al seu costat. Però no importava la distància, ni les ciutats que separaven les nostres vides, perquè a cada parada, el nostre amor es sentia més proper. El Poblenou es convertia en el nostre refugi, aquell indret on les nostres ànimes trobaven casa seva.
Vaig comprendre que el metro no era només un vehicle de desplaçament, sinó un espai on el temps desapareixia. Les distàncies es diluïen com la boira d’una matinada humida. Cada parada semblava una metàfora del que estàvem construint: un camí sense mapa, però amb el mateix rumb. No sabíem on ens portava la línia groga, però sabíem que, com el vagó que avança, nosaltres també avançàvem junts, sense presses.
Quan el tren va arribar a Passeig de Gràcia, vaig saber que l’amor, com el metro, no és un camí recte. És una línia de múltiples connexions, de moments, de parades. I així, vaig descobrir que l’amor no es mesura en distàncies ni en temps, sinó en cada petit instant, cada conversa, cada mirada, que ens transforma. El metro es va convertir en la nostra línia, el nostre rumb compartit, que ens portava més enllà de les estacions. El nostre amor no tenia ni cap ni peus, com deia el Roc del Super3. Només tenia vida, i era, per sempre, a la línia groga.