Un minut més
Ja no li agradava imaginar com serien els seus anys de vellesa amb l'Arnau. Ja només pensava que en el futur les IA dominarien el món o potser els seus fills ja serien eterns. Pensant en això va pujar les escales del metro a l'estació de Sagrada Família amb els ulls plorosos de tristesa.
Tot ha succeït molt ràpid, va pensar mentre pujava. Si no m'hagués demorat un minut més a la dutxa, no m'hauria retardat en baixar corrent pels Jardinets de Gràcia per a agafar el metro a Diagonal. I segurament si aquella anciana que preferia baixar les escales d'una en una, m'hagués deixat passar o hagués agafat l'ascensor de la boca del metro, jo no hauria perdut el tren de les 9.30 i hauria arribat com sempre bé al meu treball. Amb el cor ple de rialles i convençuda que l'Arnau em continuava estimant. Però la vida és igual que una xarxa de metro. Són línies creuades que travessen una ciutat per a fer-nos més senzill l'existir, però que si deixes passar el moment, se t'embolica tot. En fi, res no hauria passat si tan sols un minut hagués estat distint, però la veritat va ser una altra.
Després de baixar a l'andana em vaig adonar de tot. L' Arnau estava a l'altre costat dels raïls de Diagonal, presumit, feliç i amb una altra persona de la mà i fent-se petons cada dos segons. Quin tros de merda! vaig pensar. A mi em costava un món que em fes un petó en públic ja que sempre deia que no necessitava demostrar-li a ningú el que hi havia entre nosaltres. En canvi ara, tenia a una noia amb una jaqueta d'aquestes d'hivern que porten caputxa, agafada de la cintura i la besava com un gat llepant els seus bebès. O almenys això semblava des del meu costat de l'andana.
Què podia fer? Si li cridava sabria que ho havia descobert i no podria donar-li la pallissa que es mereixia. Si corria i pujava per les escales per canviar d'andana potser no arribaria a temps. L'opció era saltar les vies, però quan pensava armar-me de valor, va succeir; venia el tren que junts prendrien en la direcció contrària a la meva i la senyoreta d'abrics hivernals, es va llevar la caputxa deixant la seva cara a la llum, perquè era en Xavi, un supòsit millor amic del meu estimat Arnau.
Ho vaig entendre tot. Cada vegada que no volia fer-me l'amor. Cada moment que no volia formalitzar. Cada dia que anàvem a menjar amb els seus pares i canviava la seva actitud amb mi. Tot tenia sentit! La seva mirada de tristesa en els ulls i la seva solitud. Era cert que els seus pares i amics eren de ment tancada, però no per haver de mentir i menys usar-me a mi com el seu escut.
Vaig agafar el telèfon i li vaig trucar. Vaig veure que just abans de pujar al tren va mirar la pantalla i va veure que era jo. Evidentment em va ignorar i al costat del Xavi van pujar al vagó. Jo vaig enfocar amb la meva càmera i els vaig fer una foto fent-se un petó. La hi vaig enviar.
Vaig veure que va mirar el seu telèfon i la seva cara de terror va ser un poema. Em va buscar amb la mirada per la finestra del vagó precisament en el moment en què el seu tren sortia de l'estació i entrava el meu. Els nostres ulls es van creuar amb un "Ho sento" des de la seva part i un "Ves-te'n a la merda" des dels meu. Va ser l'última vegada que ens vam veure.
El seu tren se'n va anar, posant fi a aquesta falsa història d'amor, mentre l'àvia, que a penes baixava les escales d'entrada a l'estació, ara m'empenyia per a pujar al vagó darrere del meu, rumb a Sagrada Família...