El primer “t’estimo”.
Te’n recordes de la primera vegada que et vaig dir “t’estimo”?
Va ser un dia com avui, just quan acabaven d’inaugurar el metro. Vam pujar a l'estació de Catalunya, rumb a Lesseps, i jo no deixava de mirar-te mentre les portes es tancaven amb aquell soroll tan característic. Des d'aleshores, hem recorregut junts tota la línia, centenars de vegades.
I sí, sé que encara no m'ho has dit de tornada. Però saps què? No m'importa. Ni em molesta. Ni tan sols quan, després de dir-te una vegada més que t’estimo, la teva única resposta és un somriure trapella. Però amb aquesta carta vull dir-te que t'estimo moltíssim, que t'estimaré tota la vida i que mai em cansaré de dir-t'ho.
Serà la teva curiositat infinita, la manera com observes els sostres de l’estació amb aquells ulls tan grans, o aquella mà que busca agafar-se a la barana quan el tren es posa en marxa. Recordo com buscava el teu reflex a la finestra del vagó, com et deia el nom de cada parada, buscant la teva atenció.
Avui celebrem les nostres sis setmanes junts. Els nostres gairebé dos mesos des que vas aparèixer a la meva vida. I sé que m'escoltes. Sé que m'entens. Sé que, encara que no ho puguis dir, cada vegada que m'agafes el dit amb la teva maneta, ja m'ho estàs dient a la teva manera: "T'estimo, mama".