Un, dos, tres, quatre...
Eren tres quarts de nou del matí i el sol començava a sortir quan l'Aina estava entrant a la boca del metro. Ni tan sols es va adonar que anava més tard de l'habitual, ja que el rellotge que portava al canell, per primer cop, estava desajustat. El va rebre un matí que va córrer fins a quedar-se sense alè per entrar, a l’últim segon, al vagó i un noi de somriure amable li va oferir el seient. Van intercanviar unes paraules sobre com n'era de difícil controlar el temps i el noi li va dir que per això sempre portava diferents rellotges a sobre i, després de dubtar-ho, va acabar donant-li'n un dels seus. A partir d’aquell moment l’Aina mai més havia fet tard, fins aquell dia.
Va entrar al metro sense gairebé pensar-hi i es va dirigir al racó més apartat que hi havia mentre observava el rellotge que ell li havia donat. Per ajudar-se a restar desperta, com feia habitualment, va començar a comptar els segons al ritme de les agulles; un, dos, tres, quatre… Comptar sempre aconseguia calmar-la com si, irònicament, controlés el temps. Quan estaven arribant al final de la línia va notar com les agulles s'alentien. Va atribuir-ho a un mal funcionament com el d'aquell matí i va intentar concentrar-se a comptar i, sense adonar-se'n, va quedar-se sola. No hi va prestar massa atenció, estava al seu món; un, dos, tres, quatre…
De sobte, el soroll va començar a desaparèixer, com si el temps es detingués. Confosa, va començar a caminar pels vagons desèrtics, notant com un fred inquietant entrava com un vent d’hivern per unes portes tancades. Va tornar a mirar el rellotge una vegada més: ara, de cop i volta, no es movia. Va intentar obrir la porta, però tot es va paralitzar. Un, dos, tres, quatre. Va respirar. Comptar la va calmar fins que tot al seu voltant s’apagà. Una llum auxiliar, tènue i difusa, va immergir els vagons en el que semblava un mal somni. Un calfred li va recórrer l’esquena. L'Aina continuava comptant: un, dos, tres, quatre. Va respirar. Llavors el metro va començar a circular, però l’Aina ja no sabia cap a on anava. Un, dos, tres, quatre. Va respirar. No hi havia parades, només anava cada cop més de pressa mentre les llums feien pampallugues acompanyades d’un soroll estrident, com si el túnel cada cop fos més estret i rasqués la part exterior, fent un soroll punyent i metàl·lic. Un, dos, tres, quatre. Va respirar.
Va mirar el rellotge i les agulles, abans immòbils, ara avançaven de manera ràpida mentre la velocitat del vagó augmentava i el túnel es feia més i més estret. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu… No podia respirar. El cap de l’Aina donava voltes i un cop més va mirar el rellotge i, veient les agulles accelerades, va sentir la necessitat de parar-les. El cop va ser tan fort que va tancar els ulls mentre comptava; un, dos, tres, quatre. Quan va obrir-los, estava un altre cop al metro de sempre. El temps semblava normal, però a la seva ment tot anava a un altre ritme, fins que la porta es va obrir a l'última parada.
Un somriure conegut va aparèixer. Va córrer als seus braços desesperada i ell la va abraçar amb tota la força que va poder. "On estaves?" va cridar. "Fa quatre anys que et busco!". L'Aina va mirar la pantalla del metro: 9/2/29. Va comptar un últim cop; un, dos, tres, quatre… Un, dos, tres, quatre? Se'n va adonar. Mirant fixament al seu amic, va dir amb un fil de veu: "Necessito un rellotge, se m'ha escapat el temps."