El reflex del temps
Barcelona, 1924. El nou metro de la ciutat, amb les seves estacions encara amb l’olor fresca del ciment i la pintura, prometia un futur de velocitat i modernitat. Lluïsa, una jove de 21 anys que des de feia tres anys treballava com a economista en una empresa de prestigi, baixà per les escales de la flamant estació de Lesseps, era la primera vegada que es disposava a viatjar sota terra.
Aquell matí li havien fet una oferta important a l’empresa on treballava com a economista. Un ascens amb un sou envejable i seguretat per a tota la vida. Però en el seu interior, hi havia una altra oferta que l’inquietava encara més: Eduard Toldrà, el prestigiós director d’orquestra, li havia proposat unir-se a la seva formació com a violinista. Feia anys que tocava el violí en les hores lliures, però mai havia pensat en deixar la seva carrera estable per la música... fins ara.
Lluïsa entrà en un dels vagons i s’assegué al costat d’una dona vella, força encorbada.
—Excuseu-me —digué la dona vella amb una veu inquietantment familiar—. No us estranya res de la meva aparença?
Lluïsa la mirà amb deteniment. Durant 10 segons va pensar que era una vella boja, però de sobte un calfred la va tornar a envair. Era el seu propi rostre, però amb més anys. Molts més.
—Lluïsa. Soc tu. Cent anys després.
Lluïsa sentí la gola seca. No sabia si estava somiant, si era víctima d’una al·lucinació o si aquell nou món subterrani li estava jugant una mala passada.
—Això no té sentit.
—Res en té gaire quan parlem del temps —digué l’altra Lluïsa, somrient amb un aire entre compassiu i enigmàtic—. No puc quedar-me gaire estona, però et concediré tres preguntes. Només tres.
Lluïsa es mirà les mans, com si volgués comprovar que encara era real. Tres preguntes. Què havia de demanar? S’aferrà als seus pensaments més propers i deixà anar la primera:
—Segueixo d’economista o em dedico a la música?
L’altra Lluïsa féu un sospir i abaixà la mirada per un moment.
—Quan tens una passió, Lluïsa, és fàcil pensar que les coses haurien de ser clares. Però la veritat és que les decisions no ho són mai. No parlem només de tu o de mi. Parlem de les dones. Quantes de les teves amigues poden ni tan sols pensar en dedicar-se a res que no sigui la casa? Valora el que tens i dona sempre les gràcies.
Lluïsa assentí, sentint-se a mig camí entre la decepció i la intriga. Inspirà profundament i digué:
—Trobaré algú amb qui compartir la meva vida?
—Trobaràs moltes persones. Però no esperis que n’hi hagi una de sola que t’ho pugui donar tot. Cada persona t’aportarà quelcom que serà important i hauràs de saber què t’aporta cadascú i no demanar més del que cadascú ofereixi.
Lluïsa assentí, notant una estranya calma dins la incertesa, però a poc convençuda amb l'ambigüitat i la poca precisió de les respostes.
—Última pregunta.
Lluïsa va reflexionar uns segons abans de parlar.
—Quina seria l’última pregunta que m’hauries fet tu, en el meu lloc?
El seu jo centenari somrigué amb un aire d’afecte i de misteri.
—Lluïsa... Per què esperes tant per fer allò que realment vols?
El metro es va aturar de sobte en una estació que Lluïsa no reconegué. Les llums parpellejaren i, quan es va girar, l’altra Lluïsa ja no hi era. La seva cadira era buida.
Lluïsa es tornà a mirar les mans, incrèdula. Mentrestant i mig de sobte, un somriure se li dibuixà als llavis. Sense entendre del tot el que acabava de passar, la Lluïsa va saber que la seva vida acabava de canviar per sempre.