L'última parada, nosaltres
Cada nit, en sortir de la universitat, la Júlia i en Biel baixaven les escales del metro en silenci. Els seus cossos ja s’havien acostumat a la rutina: ella, amb la bufanda mal posada i els dits freds, ell, amb les mans a les butxaques i un somriure només per a ella.
El metro de Barcelona era un refugi. El vagó es convertia en un món petit, on tot es reduïa a dues veus. Asseguts, desgranaven el dia en converses que només ells entenien.
—Avui he pensat en una teoria —va dir en Biel, mirant-la de reüll.
—Una altra? —va riure ella.
—Sí. Crec que el temps es dilata quan parlem aquí dins. El trajecte s’allarga perquè puguem dir-nos tot el que el dia ens ha fet callar. Però alhora es contreu, perquè quan estem junts, el temps es fon com la llum del vespre.
Ella somriu, però no respon. Aquest viatge és el més a prop que mai han estat de dir-se la veritat.
Cada nit, la Júlia s’ho repeteix: Digues-li que l’estimes. Però aquelles són les úniques paraules que se li encallen, com si el metro, en comptes de portar-les endavant, les fes retrocedir.
Les llums tremolen i una onada de gent entra al vagó. En aquell instant, amb el cor batent-li massa fort, la Júlia decideix parlar.
—Biel…
Ell es gira, però el soroll de les portes fa que ella s’aturi. El moment s’esvaeix.
—Què? —pregunta ell, amb curiositat.
La Júlia obre la boca, però la valentia li rellisca.
—Res, no és important.
I el moment es dissol com el fum d’un tren que marxa. "Un dia més", pensa.
L’endemà, ell no hi és. Ni el seu somriure ni la seva veu. Només un missatge al mòbil: "Júlia, avui no torno en metro, ja t’explicaré..."
El trajecte, que per la Júlia sempre havia estat curt, ara s’allarga com un instant infinit.
Passa el temps. I ella comença a entendre que potser no hi haurà més nits. I, per primer cop, sent com el metro de Barcelona es converteix en el que sempre ha estat per a tothom: un lloc de pas, fred i anònim.
Després d’una eternitat d’absència, una veu coneguda li trenca els pensaments:
—T’he trobat a faltar.
És ell. Plantat dins del metro , amb la bufanda mal posada i un aire nerviós als ulls. I de cop, ella ho sap: avui no hi haurà vel que tapi la veritat.
—Sí, el temps es dilata quan parlem aquí dins —diu ella, amb un fil de veu— llavors vull que aquest viatge duri per sempre.
I per fi, abans que les portes es tornin a obrir, abans que el món torni a entrar, ella ho diu. "T'estimo".
Les paraules surten d’ella amb una força inesperada. I per un instant, tot s’esvaeix. Només hi són ells dos, sols enmig del soroll del món.
En Biel la mira, com si el temps s’hagués aturat. Després, quan el metro es deté i les portes s’obren, fa un pas petit però immens, com un viatge sencer. L’abraça, i la besa com si ho hagués estat esperant tota la vida.
I just quan la seva història comença de debò, el metro arrenca. Però, per primera vegada, no els importa on els porti.