UNA FAMÍLIA AMB HISTÒRIA
L’avi va néixer al tombant del segle, el 1900. Fill de Vilanova, tota la seva vida va estar lligada a les vies i als ferrocarrils. Va venir a Barcelona acabada la Gran Guerra i la casualitat i l’interès van fer que entrés a treballar primer al Ferrocarril de Sarrià i ben aviat al Gran Metro, quan el projecte de Ferrocarril Metropolità naixia a la ciutat, ja fa 100 anys. I a l’empresa FMB (avui TMB) va treballar tota la seva vida.
Però no tot van ser èpoques planeres, la mare sempre va recordar que de joveneta les estacions van esdevenir refugis foscos, mentre les bombes esclataven i les sirenes eixordaven la por de tots. Però, finalment, les penúries van deixar pas al progrés.
En plena postguerra, amb les expectatives posades en la recuperació del país, el seu fill, el meu oncle, també va entrar a l’empresa de ben jove. Quan als 60, la crisi del tèxtil va sacsejar l’economia catalana, el pare, mecànic de professió, va deixar el ram de l’aigua per entrar també al metro.
De petita sempre vaig sentir a parlar del metro i dels trens, perquè als combois també se’ls diuen trens. Des del balcó de casa els avis, els menuts de la família vèiem passar el ferrocarril cap al sud i també el metro, en aquell tram, abans descobert, que travessava el final del carrer Badal, i també vèiem la teulada de les Escoles del Metro, on estudiaven els cosins i on anàvem a veure Els Pastorets i La Passió que representaven els treballadors aficionats.
El temps passava i els petits ens fèiem grans. El cosí, amb qui jugava a trens, va acabar sent maquinista dels FGC. La sang ferroviària seguia corrent per les venes. Els altres vam seguir altres camins. Tanmateix, són molts els records lligats al metro. L’avi, l’oncle, i el pare, sobretot, aprofitaven cada desplaçament per alliçonar-me sobre els trens, les sèries, els dispositius, la terminologia tècnica... Em vaig anar fent gran en els seients de fusta dels trens grocs de la sèrie 100. Durant la gran nevada del dia de Nadal del 62, l’avi ens va acompanyar amb metro fins a Maragall, on vivíem els pares i jo. Sempre em va fascinar mirar com el túnel s’il·luminava des de la finestra, al costat de la cabina del maquinista, en els trens de les sèries 400 i 600 i imaginar fantàstiques històries. Amb els trens blaus i blancs de la sèrie 1000 vaig viure la joventut, fins al canvi de color corporatiu, on ara predominen el blanc i el vermell.
L’avi va acabar fent de contramestre a Vilapicina. Com m’agradava anar-lo a veure i entrar a la garita grisa, al costat de la via de servei, encara avui operativa, i contemplar el fossat il·luminat des d’on es reparaven els trens.
Avui ells, tots ells, han anat marxant sense poder veure el gran desenvolupament de la família que els va acollir i de la que tots, directament o indirecte, en vam formar part. Una família que abans reservava a les dones la feina de taquilleres amables i que avui, en ple segle XXI, tenen obertes les portes en tots els àmbits, des de maquinistes als centres de control. Com els hauria agradat a l’avi, a l’oncle, al pare, a tots, veure els nous models automatitzats, tan moderns i segurs de les sèries 6000, 7000 o 8000, les línies sense maquinista, el creixement de la xarxa oberta a mossegades de les enormes tuneladores... Sens dubte se sentirien orgullosos d’haver format part de la gran família del metro.