Revelació
Tenia calor, però era mitjan febrer. Dins del vagó del metro a la línia verda, mirava els altres viatgers. Li semblava que tothom anava vestit de negre, com ella. O potser només era l’efecte dels seus pensaments, de les voltes que donava dia rere dia, com el metro, fent sempre el mateix trajecte, a dins de la mateixa línia, a dins del mateix túnel. Cada dimecres, en sortir de la feina, caminava fins a la plaça Espanya, baixava l’escala de la cantonada del Paral·lel, recorria el passadís, on avui, per primer cop, havia vist el plafó que anunciava el concurs de Relats curts per l’aniversari dels 100 anys del metro mentre passava la targeta per sobre del torn, per agafar l'L3 en sentit Zona Universitària. Anava a la consulta de la psicòloga, a la Gran Via de Carles III. El dolor li tenallava el cor, tan fort que no podia respirar. Sort de la barra a què estava agafada per no caure en les ziga-zagues i batzegades que anava fent el comboi entre estació i estació. Espanya, Tarragona, Sants Estació... Cap cara amable, cap somriure còmplice, cap senyal que es trobava entre humans. Tothom amb el mòbil, els cascos... ningú portava llibres, diaris o revistes... ningú parlava... Uns pujaven, altres baixaven i ella els mirava, però no els veia, immersa en el seu gran interrogant: què podia fer per estar bé? Per estar en pau? Hauria de ser feliç: treballava del que li agradava, estava fent el doctorat, vivia a un dúplex, es podia permetre capricis... Què tenia ella per ser infeliç? O, més aviat, què no tenia..? Què havia de canviar ella per ser feliç amb el seu marit? Sants Estació, Plaça del Centre... Les cames li feien figa. No es treia l’abric per por que si deixava de subjectar-se a la barra, cauria. Suava i se sentia com si no tingués pell, com si la hi haguessin anat arrencant de mica en mica, amb cada menyspreu, amb cada crit, amb cada mirada de desaprovació, amb cada mala paraula, amb cada insult, amb cada abús. Volia cridar ben fort, arrencar-se de la gola aquell nus, ferir-se les cordes vocals amb la potència de l’aire. I plorar, plorar, plorar fins que no tingués més llàgrimes, acabar-les totes per no haver de plorar mai més per res, ni per ningú, ni per ella. Però era allà, envoltada de desconeguts, cap d’amable... Aquella llum artificial, aquella olor d’humanitat i d’humitat tan característica no l’ajudava a ser més optimista...
Plaça del Centre, Les Corts, Maria Cristina... De sobte, agafada a la barra d’un dels vagons del metro de la línia verda, va ser conscient del vòrtex dels seus pensaments. Va notar un vent potent, com de tempesta, que li va fer passar la calor amb la lleugeresa d’un pensament nou... Era tota ella la que havia de canviar, ho havia de canviar tot, ho havia de deixar tot, començar de nou... Abandonar casa, cotxe, feina, marit, sobretot marit... Havia de marxar sola, cap al desconegut, cap a l’incert, perquè el cert era massa dolorós, massa pesat i massa contrari a la seva essència com per estar-s’hi ni un minut més... Ara ho veia clar, després de tant sofriment i tants interrogants. I allà, sola, al metro, en un vagó de l'L3, va decidir canviar per complet la seva vida... Maria Cristina, Palau Reial, Zona Universitària...