ÚLTIM TRAJECTE
Durant quaranta-cinc anys, havia solcat els túnels de Barcelona. Com un mariner que coneix cada onada, havia après a escoltar el batec de la ciutat sota terra, a llegir els senyals que ningú més veia. Les estacions, com fars, el guiaven en el trajecte.
Però aquesta nit, la nit del 31 de desembre, quan el metro fa un segle, emprèn el seu últim viatge. "Una última vegada", es diu en veu baixa, mentre s'ajusta la gorra i seu a la cabina. Els gestos són els de sempre, rutinaris, però a dins seu tot és nou. Sap que quan arribi a la darrera estació, el temps tancarà les seves portes. La màquina es desperta i el seu murmuri familiar s'estén pels túnels com una exhalació. Quan arriba a la primera estació, les portes s'obren i l'aire canvia. De sobte, l’andana és un mirall del passat. Davant seu, cavallers amb bastó i levita, dames amb guants de puntes i barrets amb plomes. Des de l’andana, tots somriuen i el saluden amb gratitud. La llum del comboi els toca de manera irreal, com si fossin una fotografia que ,de sobte, ha cobrat vida.
Un home de bigoti fi i posat distingit fa una lleu inclinació de cap.
—Ha estat un llarg viatge, oi, maquinista?
En Ramon no pot respondre. Alguna cosa li estreny el pit, una emoció densa, com la boira que de vegades s’escola per les entranyes de la ciutat. Abans que pugui dir res, les portes es tanquen suaument i el tren avança. Fugaç, arriba a la següent estació, on l’escena es repeteix. Soldats amb uniformes gastats, mares que abracen amb tendresa els seus fills, estudiants amb llibres sota el braç. Un jove soldat el mira als ulls i aixeca la mà en un gest de comiat. En Joan sent un calfred. Coneix aquella mirada i, per un instant, es reconeix. En un altre temps, en un altre lloc. Té ganes de córrer cap a ell, d’abraçar-lo, de dir-li que tot anirà bé. Que tornarà a casa. Que coneixerà la Carme i l’amor, que tindran dos fills. I després, tres nets. Que un d’ells tindrà els seus ulls. Però el tren segueix el seu camí, sense donar-li treva, quasi obligant-lo, com si sabés que ha de continuar, inexorable, fins al final.
A mesura que el metro avança, les dècades desfilen pels vagons. Nens dels anys cinquanta amb berenars embolicats en paper d’estrassa, parelles dels setanta amb jaquetes de pana, músics de carrer que alguna vegada han omplert els passadissos del metro amb les seves melodies. El miren, agraïts, com si el tren no només els portés al seu destí, sinó a través del temps mateix. Esclaten en aplaudiments i el seu pit s’omple d’una escalfor desconeguda i lluminosa . En Ramon s’aixeca, emocionat. Es treu la gorra i la sosté contra el pit. Saluda amb solemnitat, com un actor en el seu últim paper. Un a un, els passatgers es van esvaint suaument i es tornen estels que es dissolen en l’alba. El tren, ara buit,li somriu en el seu silenci de ferro.
Surt del vagó i puja les escales de l’estació. El rep la brisa nocturna, que li acaricia el rostre, fresca i plena de promeses. Es gira una última vegada i mira cap a la boca del metro, on l’eco de la seva història ha quedat per sempre. Sap que la seva feina s'ha acabat, però també que la seva història continuarà viatjant cada vegada que un tren parteixi d’una estació, portant nous passatgers cap als seus destins. I així, amb un gran somriure honest, que no pot ni vol amagar, s’allunya pels carrers de Barcelona. Aquesta nit sap, del cert, que ha format part d’alguna cosa meravellosa.