vida en sèrie
ZERO. Com cada matí, sense pietat, les 6 i 0 minuts . El despertador ha mort després de precipitar-se al terra des de la tauleta de nit. El Pau, en un darrer intent per romandre en la son de les darreres hores, ha lluitat cos a cos contra els llençols. Mig obrint un ull veu el cos moribund de terra. És tard, molt tard.
UN quart d’hora triga el Pau en vestir-se i sortir de casa. Ha de córrer si vol arribar a temps per agafar el metro de sempre.
UNA trucada del seu pare fa que la Júlia baixi per les escales i no per l’ascensor aquell matí. Les trucades són cada cop més freqüents. El pare se sent sol d’ençà que la mare ha marxat. Quan finalment penja el telèfon, mirant el rellotge se n’adona que fa tard. Alleugera el pas.
DOS segons impedeixen que el Pau i la Júlia arribin a l’andana abans que el tren tanqui les portes. Des de dins el vagó, una nena els mira i els hi diu adéu amb la ma.
TRES són les paraules que la Júlia li diu al Pau, les primeres paraules que li diu, – s’ha escapat –. Es miren i veuen per primera vegada l’un a l’altre.
CINC setmanes desprès que tots dos, de forma estudiada, arribin a la mateixa hora a l’estació, el Pau s’atreveix i li demana el telèfon. La Júlia li somriu i treu el mòbil.
VUIT setmanes són suficients perquè la seva vida es capgiri per sempre més.
TRETZE mesos més tard neixo jo, fruit d’aquella casualitat que alguns anomenen amor a primera vista.
VINT-I-UN anys faig avui. Fins aquest any, el dia del meu aniversari, els meus pares, m’han explicat la història de com es van conèixer. Avui, malauradament amb la marxa de la mare, només és el meu pare qui m’ho explica durant el dinar de celebració.
TRENTA-QUATRE hores més tard visito la mare a la residència. Des de fa uns mesos, ja no em reconeix, però en un dels seus moments de lucidesa em pregunta si he vingut amb el metro, que ha sentit que està de celebració pels 100 anys. M’explica la història de com va conèixer a un noi que es deia Pau. Jo ploro.