Cent anys i cinc minuts
Com cada matí, a les nou en punt, l’Antoni baixava les escales de l’estació de Lesseps. Coneixia cada desperfecte que comprometia la perfecció de l’estació. Aquelles rajoles esquerdades, els cartells mig descolorits i el ressò metàl·lic de les seves escales mecàniques. L’Antoni se sentia lligat a aquell tram de metro, entre Lesseps i Catalunya, perquè, com ell, tenia cent anys. Com ell, havia vist passar un segle sencer, ple de canvis, guerres i reconstruccions, però encara seguia allà, resistint el temps.
El trajecte era curt, cinc minuts només, però per a l’Antoni s’havia convertit en una mena de ritual. No era que hagués d’anar enlloc; de fet, no sabia ben bé per què ho feia, però tampoc en buscava el motiu. Simplement, formar part del ritme de la ciutat li donava sentit.
Sempre es trobava amb les mateixes persones, com si formessin part d’una obra de teatre que es repetia dia rere dia. Primer, apareixia l’home del cafè, un senyor amb bigoti que portava un cafè a la mà dreta i sempre mirava el rellotge amb cara de pressa. Després, hi havia la noia de les sabates vermelles, que mirava el mòbil amb els auriculars posats, completament aliena al món que l’envoltava. Però qui més li cridava l’atenció era la parella.
Eren joves, segurament no arribaven als trenta. Encara que no ho sabessin, l’Antoni havia vist passar tota la seva història. Recordava perfectament el primer dia que els va veure, asseguts junts, ella amb un llibre entre les mans, ell amb un somriure discret. Va veure com, amb el temps, aquells petits gestos de complicitat es convertien en part de la rutina del vagó.
Per això, aquell dia, quan l’home va arribar sol, l’Antoni va notar que alguna cosa havia canviat. Ell feia mala cara, es veia trist, com si li haguessin robat una part de la seva vida. L’Antoni es va sentir estranyament colpit. No sabia qui eren, ni d’on venien, però aquelles petites constants donaven sentit al seu trajecte diari. Si alguna cosa canviava, volia dir que alguna cosa havia passat.
Els dies van passar i la dona no tornava. Tot continuava igual, excepte la parella. L’home es quedava allà, immòbil, amb la mirada perduda. No llegia, no mirava el mòbil, només era una presència apagada. L’Antoni sabia que aquella era la seva nova realitat: la parella s’havia transformat en un home deprimit i sol.
Fins que, un matí, el soroll de les portes obrint-se va portar una sorpresa: van entrar la parella, junts. Però alguna cosa havia canviat. No eren com abans. Eren més serens, més units, però també més fràgils. Semblaven feliços, sí, però amb aquella felicitat que només arriba després d’haver conegut la por.
Va ser llavors quan l’Antoni ho va entendre. La noia semblava diferent, sota l’abric, es notava el seu cos prim i delicat. El més evident, això no obstant, era la perruca. No eren els cabells reals, i en aquell detall hi havia tota la història que l’Antoni no havia vist.
Ell va somriure, amb aquell somriure ple de comprensió que només tenen els qui han viscut cent anys. Va veure que, malgrat la tempesta, hi havia esperança. No tot es perdia. A vegades, tornar junts, encara que amb cicatrius, era la victòria més gran.
L’Antoni va baixar a Catalunya, com cada dia. Però aquesta vegada, en comptes de mirar enrere amb nostàlgia, es va adonar que els canvis, fins i tot els més dolorosos, són els que donen màgia a la seva petita història. I que, com ell i com el metro, la vida continua, sempre endavant, a través dels túnels i cap a la llum.