El món a les seves mans
El cel de la ciutat és d’un blau grisenc d’inicis de febrer, és divendres a la tarda i la Fatou camina per la ronda del Guinardó en direcció al metro de Sant Pau amb el món a les seves mans i un somriure a la cara.
Camina tan ràpida com pot, tenint en compte el dolor sec i punyent, com si un munt de petits vidres esmolats se li clavessin al maluc i a la cama dreta des de fa gairebé dos mesos.
La primera vegada que va anar al CAP, el metge de capçalera li va dir que no era res i li va receptar ibuprofèn i paracetamol intercalat cada 8 hores, però després d'anar-hi dues vegades més, finalment li ha demanat hora per a l'especialista. Avui el dolor és una mica més suau i això li dona esperances d’estar millorant.
Vol arribar com més aviat millor a l'extraescolar de futbol de les seves filles perquè avui a l'escola on treballa després de preguntar uns quants cops, per fi li han dit que podia emportar-se una bola del món que tenien des de fa anys guardada al magatzem. Li ha tret la pols amb cura fins que ha lluït com nova i l’ha endollat per assegurar-se que funcionava. Ha sigut màgic veure com s'il·luminava enmig de la sala plena d'andròmines i ho tenyia tot d’un groc ataronjat semblant al de la posta de sol.
Per fi arriba a la parada de Sant Pau i agafa la línia groga direcció Besòs. D'ençà que van abaixar el preu de la targeta de transport s'ha fet tota una experta en les línies de bus, metro i tramvia. Coneix quina és la manera més ràpida d'arribar a casa seva gairebé des de qualsevol punt de Barcelona. Sovint les seves companyes de feina, la Carmen i la Fàtima li demanen consell quan han d'anar a fer tràmits perquè diuen que d'això la Fatou en sap molt.
Avui definitivament té la sort de cara, només trepitjar l’andana arriba el metro i en entrar al vagó troba un seient, i això que a aquesta hora de la tarda, amb les sortides de les escoles no sol ser fàcil de trobar-ne un de lliure.
Seu, es relaxa i comença a buscar a la bola del món el país on va néixer i del qual va migrar ja fa quinze anys, Gàmbia. Queda tan lluny de Barcelona!
Busca per curiositat al Google Maps quants quilòmetres la separen del seu poble Tanjeh, hi ha 4554 kilòmetres de distància. Observa a la petita pantalla les fotos de la platja, gairebé pot sentir l’olor de peix fregit de les paradetes, els sons de riure i de música, els colors vius de les barques amuntegades a la sorra. Quant troba a faltar la seva terra, la seva mare, els seus cosins. L’enyorança és un fantasma que sempre l’acompanya.
S’acaricia el pit a l’altura del cor i internament taral·leja una cançó que li cantava la seva mare de petita fins que sent que es destensa i que la tristor se’n va com quan obres les finestres al sol. Avui és un bon dia: és divendres, arriba ben puntual a buscar les nenes, els porta un regal que els agradarà molt, no li fa gairebé mal la cama i ha trobat seient al metro.
Per animar-se de nou pensa que aquest cap de setmana pot fer alguna cosa bonica amb les seves filles. Potser un bon passeig i anar a la platja el diumenge al matí, això sempre les posa alegres.
La Fatou arriba a l'escola i les nenes la saluden somrient des de l’altra punta del pati i comencen a córrer ben de pressa cap a ella.
S'han fet tan grans la Mariem i l’Assata, l'any vinent l'Assata començarà ja l'institut, el temps passa massa ràpid ,pensa, mentre totes dues l'abracen fort i li pregunten:
- Mama , aquesta bola del món és per a nosaltres?