Busquem dissenyador gràfic
Entra en aquest relat com qui entra en un vagó de metro un dilluns a les vuit del matí. No ha de ser un dilluns qualsevol, ha de ser un dilluns de pluja, d’aquells en què, quan obres la persiana i veus el xàfec, penses: merda, el Mauri s’ha tornat a equivocar. D’aquells dilluns en què després de maleir el Mauri, també et maleeixes a tu perquè ahir, després del capítol de la sèrie que abans miraves amb el teu fill, a qui direm Octavi –perquè es diu Octavi–, i que ara mires sol perquè prefereix fumar porros amb els seus amics a fer coses amb un pare amb qui fa anys que només comparteix la passió pel futbol –aquest any sí que guanyarem la Champions, fill–, et vas posar a estendre la roba i vas pensar: espero que el Mauri no s’equivoqui. Com enyores el Tomàs Molina. Ben mirat, ha de ser un d’aquells dilluns en què finalment decideixes maleir els homes del temps, així, en general, i ja que t’hi poses, també maleeixes la torradora que es va espatllar fa dies i el lampista que et va dir que et sortiria millor que en compressis una de nova.
Un cop a dins del vagó, mentre fites amb un desinterès fingit que no hagi quedat cap seient buit –pinten bastos–, penses si realment el teu lampista fa feina. De les tres vegades que s’ha espatllat la torradora els últims anys, les tres vegades n’has comprat una de nova. Acabes deliberant que no en fa, de feina, i mentre fas el Paraulògic, et poses música als auriculars que et va regalar l’amic invisible. Sempre has posat en dubte que els amics invisibles siguin amics i invisibles, ja que sempre li toques a aquell company que no saps ni com es diu i sempre acabes sabent qui és setmanes abans d’obrir el regal. En el moment que els auriculars fallen a mig trajecte, corrobores que cap amic teu et regalaria una andròmina com aquesta.
Et treus els auriculars inalàmbrics i, mentre penses per què coi inalàmbrics no està acceptat al DIEC, una pantalla publicitària que irradia molta llum anuncia que el metro ha fet cent anys. Per un moment et sembla sentir la veu del teu fill, a qui direm Octavi –perquè es diu Octavi–, de quan encara miràveu la sèrie junts. El veus allà, menut, amb la motxilla de Mickey Mouse, mentre t’explica que els estegosaures fan nou metres de llarg i tu vas fent que sí, com quan la teva cap t’ensenya un Excel apassionant. Aleshores un músic es posa a improvisar uns versos sobre una base de rap –pel teu gust massa xumba-xumba–, i quan el músic t’interpel·la per dir que tens blancs els pocs pèls que et queden al cap, t’adones que mentre aquest vagó no ha canviat gaire, tu t’has fet vell. La vida és això, penses, un trajecte entre parades. Mai saps quina serà l’última. Desitges amb totes les teves forces que la teva última no sigui el Camp de l’Arpa. Sempre li has tingut mania. Ara, a la pantalla publicitària, en un fons blanc, un escrit maldestre anuncia: busquem dissenyador gràfic.
Avui, quan surtis de la feina, si ha parat de ploure –el Mauri va dir que avui no plouria–, compraràs una torradora nova. Després agafaràs el metro i, si no pinten bastos, t’asseuràs i reposaràs una estona. Un cop a casa, rebràs un missatge del teu fill, a qui direm Octavi –perquè es diu Octavi– que et preguntarà si tens plans per veure el partit i què et semblaria demanar unes pizzes. Ras i curt li respondràs: “Ok” i un dit polze amunt. El vostre equip guanyarà, us abraçareu i sereu feliços. No cal que sigui per aquest ordre. Sigui com sigui, quan vagis a dormir, decidiràs que ja és hora de canviar de lampista.