ARA QUE TINC CENT ANYS
Ara que tinc cent anys. Tenim un pessic d’història. Un llampec, com els dels pantògrafs quan freguen amb les catenàries. Celebrem i seguim, res no s’atura. Som els budells i el cor des d’on batega la ciutat. La intimitat fosca del cau que ens recull i ens acompanya. Una col·lecció de moments que fan un segle i esdevenen un trencadís de records infinit. Cadascuna de les peces d’aquest mosaic es fa a diari. Ben d’hora. Com el pa de cada dia. Sempre de nit.
Aquests bocins impregnats d’humanitat ens diuen qui som. Com molècules de ciutat i que creixen amb ella. El primer de tots el vam celebrar fa una centúria, Barcelona ja tenia servei de metro. Altres, de molt més modestos, el metro en va ple cada dia. Petons accelerats, abraçades en trànsit, mirades absents, cançons discontínues, corredisses. Són com forces tel·lúriques que ens empenyen a tirar endavant. Alguns d’aquests instants només passen darrera els ulls dels viatgers. Entre bambolines subterrànies. Vida de metro. El recés de la cotxera. Descansem i seguim, res no s’atura. Hi ha trossos que son nostres. Íntims. El pessigolleig de tots els peus entrant i sortint a cada estació. Els silencis del vagó. La negror absoluta.
La porció més lluent de tots aquests bocinets va quedar escrita fa un segle. Allà va començar el «Gran Metro de Barcelona» Poc més tard el «Transversal» va fer possible arribar a l'Exposició Universal per sota terra. La dècada següent vam fer servir el metro d’aixopluc de la pluja de mort que ens va caure a sobre. Les lluentors es van apagar i la ciutat, ferida, va callar. Tan fosca a dalt com a baix.
I per fi, la calma. Plorar i seguir, res no s’atura. Tot tornà a engegar com un tren abatut. Deixant enrere dolors i pèrdues. I en caure la pols la ciutat va obrir els ulls, amb el pas canviat. El metro recobrava un batec gris i temorenc. A la Rambla, el riu de sota es va eixugar per sempre amb l’ampliació fins al Liceu. La primera estirada. Dolor de creixement. Aviat el metro traspassà fronteres i travessà rius. Noves veus arribaren i noves línies dibuixaren el final de la grisor.
Les peces d’aquest nou tauler comencen a lluir. Amb una nova llum, oberta i lliure. El metro s’engalana de verd, blau, groc i vermell. La bossa sona i el món ens mira. Tots som campions amb anelles de colors. El metro també s’acoloreix. Per aquí lila festiu i verd Collserola. Més enllà carabassa onerós i blau Barceloneta. La ciutat parla mil idiomes. El metro adopta una nova línia i l’amor s’hi posa. Expansió per totes bandes. Barcelona és bona. El metro se’ns ha fet gran i ja vola, sol.
Però avui només tinc cent anys.