L’últim viatge
El metro de Barcelona no només transporta cossos, sinó històries. Algunes es creuen, altres queden suspeses en el temps, com la d’aquell home que, cada dia, pujava a la mateixa línia a la mateixa hora, ocupant el mateix seient. Ningú sabia el seu nom, només que sostenia amb delicadesa una fotografia arrugada entre els seus dits.
Els més curiosos intentaven espiar la imatge, però ell la protegia com si fos un tresor. Els seus ulls, sempre perduts en el reflex de la finestra, amagaven un dolor profund, un pes invisible que li enfonsava les espatlles. Amb els anys, es va convertir en part del metro, una ombra familiar que anava i venia.
Una nit, en un vagó gairebé buit, una noia es va asseure al seu costat. Ell no va reaccionar, només va continuar amb el seu ritual silenciós. Però la noia, amb l’atreviment d’aquells que no temen els misteris, li va parlar:
— Bonica foto. Qui és?
L’home la va mirar, sorprès. Ningú li havia preguntat mai abans. Va tremolar una mica abans de girar la foto cap a ella. Una dona de somriure radiant, sostenint un bitllet de metro, li tornava la mirada des del paper gastat.
—La meva esposa -va xiuxiuejar — . Ens vam conèixer en aquest metro, fa quaranta anys. Quedàvem aquí cada dia, en aquest seient. Dèiem que, mentre el metro continués funcionant, el nostre amor també ho faria.
La noia va somriure amb dolcesa, però alguna cosa en la seva expressió va canviar quan va veure la data escrita al darrere de la foto: 24 de juny de 1984.
—Però….— va titubejar —, això va ser fa molt de temps.
L’home va assentir, amb els ulls vidriosos.
— Va morir aquell mateix dia. Un accident. Però jo segueixo venint, perquè vaig prometre que mai la deixaria esperant.
El metro es va aturar. L’home es va aixecar amb esforç i va caminar cap a la porta. Just abans de sortir, la noia va veure alguna cosa que li va glaçar la sang: al reflex de la finestra del vagó, al costat d’ell, hi havia la dona de la foto, somrient-li.
El tren va arrencar. I al seient va quedar oblidada la fotografia. La noia la va agafar amb les mans tremoloses. En girar-la, va trobar alguna cosa que la va fer contenir la respiració. Sota la data, una frase escrita amb tinta descolorida:
”Sempre junts, en cada viatge”
Des d’aquella nit, la noia no va poder tornar a agafar el metro sense buscar, entre els passatgers, l’home del seient de sempre. Però mai més no el va trobar.