Benvinguda al Metro
Eren gairebé les deu del matí d’un dijous. Concretament dijous 10 d’agost. Caminava pel passadís del metro de Passeig de Gràcia per agafar la línia groga cap a l’hospital per fer la revisió de les 36 setmanes de gestació.
Aquell dia em trobava especialment incòmoda. Em feia molt mal l’esquena i estava força cansada perquè no havia dormit bé. Recordo que vaig haver de parar un moment al costat d’un noi que tocava de manera prodigiosa una peça de Txaikovsky amb el seu violí. Per un moment la màgia d’aquella música em va emocionar i fins i tot em va transportar a un estat de relaxació. M’hauria quedat tot el matí al seu costat, però havia de continuar o arribaria tard. Vaig pujar al metro. De seguida una dona es va aixecar per deixar-me asseure. “Et trobes bé?” em va preguntar. No devia fer molt bona cara, crec. L’ esquena cada vegada em feia més mal i començava a sentir unes fiblades molt intenses a la panxa. Però no podien ser contraccions. Encara em quedaven quatre setmanes per sortir de comptes i ni la Nora ni jo estàvem preparades.
De cop vaig sentir que un líquid calent lliscava per les meves cames. Vaig pensar “quina vergonya!, m’he pixat a sobre”! Però no. Havia trencat aigües. En qüestió de minuts vaig començar a notar una força imparable per empènyer (tantes classes d’educació maternal per posar-me de part al metro? I què faig ara amb el Pla de naixement?). La por m’envaïa. Al meu cap ressonava una vegada i una altra “No puc, no estic preparada”. Però la Nora s’obria pas en aquest món.
Ràpidament van arribar dos treballadors del metro, la Rosa i en Rubèn. Jo em trobava paralitzada, no em podia moure i l' única cosa que desitjava era empènyer. Els dos van fer espai al meu voltant, com si volguessin dibuixar un cercle. El cap de la Nora començava a sortir i jo no podia aturar-la. Llavors va arribar la Salvadora (sí, sí, es deia així), una llevadora jubilada que es va apropar després de sentir els meus crits des de el vagó del costat.
Sense saber com ni per què, em vaig començar a sentir més segura i tranquil·la. Estava a la meva bombolla de seguretat. Em trobava al metro que tantes i tantes vegades havia agafat des de la infància. No era a l’hospital , com hauria desitjat, però em trobava rodejada del caliu de la gent que em volia ajudar i vaig sentir la sensació que estava a casa meva. El Rubèn em sostenia per sota els braços i la Rosa em parlava molt suaument, acaronant-me el cap i recordant-me que respirés a poc a poc. Mig dempeus, mig ajupida em vaig deixar portar per l’afectuosa i pausada veu de la Salvadora. Va ser tot molt ràpid (bé, o així m’ho va semblar).Va sortir el cap de la Nora i sense adonar-me'n ja la tenia a sobre. La Rosa ens envoltava amb un fulard mentre la Salvadora li donava la benvinguda a la Nora. A en Rubèn crec que li devien quedar cruiximents durant uns quants dies.
Vaig sentir aplaudiments i algun plor d’aquell públic improvisat on imagino hi devien haver cares perplexes i atònites. Qui es podia imaginar que un dels millors dies de la meva vida seria al vagó d’un metro!
Ara la Nora té vuit anys i quan agafem el metro sovint li recordo com va arribar a aquest món: a un vagó, de manera sobtada, envoltada d’afecte, tendresa i protecció.
Des de llavors, agafar el metro ja no és igual. Ara ja forma part de la meva història i també de la història de la Nora, que haurà de sentir mil vegades més encara com aquell 10 d’agost el miracle de la vida es va produir a un vagó de metro de la línia groga.