La línia blava
Un altre cop arribo tard al sopar amb aquests. Sempre em passa el mateix, no m’organitzo bé. No li donis més voltes que la feina ja ha acabat i comença, per fi, el cap de setmana. Aquesta nit un soparet amb la gent del pàdel i festeta. Faré la línia blava del metro des d'aquí Verdaguer i baixo a Sants-Estació on serà el sopar. No hem quedat gaire lluny de casa meva tenint en compte que visc a Cornellà.
Ostres! Una paradeta de llibres de segona mà, però ara no tinc temps per mirar. Abans sempre em parava a mirar què hi trobava. Amb el Joan tornant junts de la feina ens paràvem a buscar “joietes”, així li dèiem. El Joan… Feia molt de temps que no pensava en ell. Què se n’haurà fet? Ens passàvem la vida junts. Va ser una amistat molt llarga, vam estudiar junts, treballar junts, vam passar de tot. Per què vam deixar de veure'ns? Ara mateix no me'n recordo. Em va fer alguna cosa o jo a ell? Penso que no. No ho sé. Vam passar els millors anys de la nostra vida junts, de festa, parlant de pel·lis, de còmics… Vam fer la cabra, vam patir junts els mals d’amors, ens vam ajudar amb els problemes de tota mena; ens vam acceptar tal com érem. Vam conèixer els canvis de l’altre, l’evolució, per això ens enteníem.
Fer veritables amistats, ara que han passat els anys, és més difícil perquè no coneixes en profunditat el passat de les persones. He canviat tant, que avui dia algunes de les meves amistats dubto molt que volguessin saber res del meu “jo” del passat. Però amb el Joan això no ho podies dubtar, perquè ell havia estat allà. No és el mateix explicar les coses que has viscut que haver-les compartit, definitivament.
Per què estic pensant en això? Ara festeta amb els col·legues i a riure una mica. Ja només queden 3 parades fins a Sants-Estació. Va ser perquè es va mudar del barri? Per la parella? O va ser per la covid? Recordo que vaig perdre les ganes de quedar amb ell, però… Vaig deixar de trucar jo, o va ser ell? Va ser el meu orgull de no voler trucar o què? Va, ximpleries. Recordo que l'última vegada que ens vam veure ni em va fer gaire cas. Sí, això ho recordo. I per què m’hauria de fer més o menys cas? I per què recordo això? Va va, l'important és la festa d’aquesta nit amb els del pàdel. Però a ells els conec de fa un any, la realitat és que gairebé ni em coneixen ni jo a ells… Però per passar l’estona què més vull. Quina sort haver-me pogut asseure al metro així passa més ràpid. Amb el Joan sense fer gaire cosa sí que passava el temps ràpidament. A ell sí que em venia de gust explicar-li coses i escoltar les seves bajanades. Un moment, aquest home que hi ha assegut davant meu... Cal que porti una pizza al metro? Se li refredarà abans d'arribar a casa. Ara m'ha fet venir gana. Penso que algú va deixar de trucar i la cosa es va anar refredant sense un motiu clar. Quina ximpleria. De vegades les coses les deixem de cuidar sense adonar-nos i quan te n'adones ni saps el que ha passat. Imagino que és normal. Sí, és normal. Completament normal… Però és una llàstima.
Ui, ja arribo a Sants, va festeta que avui ho donarem tot. Va que s’obrin les portes del metro... Què passa? Val, baixo i… Un moment, el qui acaba de pujar és el Joan? No, no pot ser, s’assembla. Sí, sí, s’assembla. Calla. És ell.
- Jo... Joan, ets tu?
- Hola, Pol, ostres, quina sorpresa quant de temps. Com estàs?
- Bé gràcies i tu?
- Molt bé, vaig a Cornellà a veure els pares. Ai!, estaves baixant del metro?
- Eh jo? Sí, no, jo… Vaig cap a Cornellà també, cap a casa...