Connexions al metro
Com cada matí, la Clàudia es dirigia al metro per poder anar al treball. Tot i que des del centre de Badalona disposava de vàries alternatives per desplaçar-se fins Barcelona, li agradava més agafar el metro. Si no hi havia cap incidència, era el més ràpid i efectiu.
Com ja era costum, s'asseia a la primera filera de seients de l'últim vagó. No hi havia massa gent, així que es va poder seure en una cantonada. Des de l'interior, va mirar el rellotge de l'andana. Encara quedava minut i mig perquè s'iniciés la marxa. Ella desitjava estar ja al Gorg. Dues parades. En menys de cinc minuts, entraria per la porta que tenia just davant un noi amb el qual coincidia cada dia. Li agradava, però mai s'havia llençat a dir-li alguna cosa. Sempre es proposava parlar amb ell, però quan arribava el moment, no s'hi atrevia.
Ell es va asseure a la fila de davant, però a l'altra punta. Ja veia un altre dia perdut. Amb aquesta distància no podria dir-li res. Tot i així, va veure un raig d'esperança quan es va aixecar a la seva parada, a la Pau. En agafar la seva motxilla, li va caure la capseta dels auriculars. Ell no se'n va adonar. Ningú més se'n va adpmaes va donar compte, excepte la Clàudia, qui, instintivament, els va agafar i va sortir ràpidament darrere del grup de persones que baixaven a la mateixa parada.
Mentre escoltava el soroll agut del tancament de portes, buscava el noi per l'andana. El va localitzar pujant les escales. No hi havia molta gent, però no l'agafaria per molt que corregués. Se li va ocórrer que els podia deixar a qualsevol traballador del metro per si al noi se li passava pel cap preguntar al punt d'atenció. No obstant, va pensar que seria més segur donar-li ella mateixa. ¿I si es perdien? Millor els hi entregaria ella mateixa, va decidir mentre esperava el pròxim metro que estava a punt d'arribar.
Al matí següent, la Clàudia estava nerviosa. Per fi tenia una bona excusa per poder parlar amb el noi. Havia estat assajant durant tot el dia anterior. Just es va seure davant seu i, sense pensar-s'ho dues vegades, el va saludar tímidament.
- Hola -li va dir recol·locant-se més a la vora del seient i inclinant el pes del seu cos més endavant-. Em sembla que ahir et van caure aquests auriculars.
Ella va obrir la mà, ensenyant-los. El noi es va sorprendre.
- Ostres. Què bé. Aquest matí m'he tornat boig buscant-los. Moltes gràcies.
- De res -li va contestar ella amb un petit somriure.
- No sé que faria sense ells, et dec una. Per cert, em dic David. I tú?
- Clàudia.
Ell també s'havia fixat en ella, però tampoc s'atrevia a parlar amb ella fins aquell instant. Va ser el moment perfecte per quedar amb ella. Es va arriscar. Sentia que hi havia certa connexió entre ells, que ella acceptaria aquella primera cita.
- Clàudia, has vist el concert que hi ha demà a plaça Catalunya? El que fan en commemoració al centenari del metro.
- És clar. Com per no enterar-se amb la publicitat que l'estan donant cada dia. Porto dies buscant a algú per no anar-hi sola.
- Si vols, podem anar junts.
- Vale, pot estar bé.
Ja estaven arribant a la Pau, així que els dos es van donar els seus números de telèfon per poder quedar al dia següent i anar junts al concert.