Gestos universals de maternitat al metro de Barcelona
Eren les vuit de la tarda, l'hora crítica per als bebès, quan els venç el cansament. Una noia de no gaire més de vint anys, d'origen àrab, exemplificava en un vagó del metro de Barcelona la paciència innata de la majoria de les mares cuidant els seus fills. Amb la temperància, fortalesa i capacitat d'aguant implícites. Quan donen pit exhaustes, resignades a hores sense dormir, al cansament i al dolor en els mugrons, per tal que els seus fills descansin, es calmin i s'adormin.
Donar el pit en aquest espai, en hora punta, amb una llum intensa, amb dos fills petits més al seu costat, que també deuen reclamar al llarg del dia les seves necessitats d’atenció, em semblava un extrem dur de la criança. Per sort, es va crear al seu voltant una aura de respecte, amb mirades de tendresa i empatia per part de la resta de passatgers.
Es veien en aquella dona els gestos universals de la maternitat; aixecant-se i tornant-se a asseure repetides vegades del banc, on viatjava amb els seus altres fills petits; canviant el bebè de posició en la seva falda, acariciant-lo, gratant-li el cap, bressolant-lo i besant-lo suaument quan les dues cares xocaven.
Penso en l'important que és el rol de les mares en el món. No sols pel coratge d'armar-se de valor per a donar pit a les vuit de la tarda entre la gernació del metro, sinó perquè la seva actitud és una lliçó de vida. Els germans d'aquell bebè, que veuen diàriament els gestos de la mare, es dirigien, des del banc on feien fila, al més petit amb la mateixa dolçor, en un frustrat intent també de calmar-lo.
Mares que, amb tot el que fan, crien i inculquen amor entre germans, amor entre persones, amor en el món. Des d'una fortalesa universal. Visca el coratge d'aquesta noia que ha vingut de no sé quin país a la recerca d'un món millor i lluita el seu tros de ciutat de manera incansable, aixecant les seves cries, vencent les traves de ser immigrant a Barcelona.
Estaria bé tenir una altra mirada en els vagons del metro. I dibuixar aquí, si pot ser, un somriure que irradiï una mica d'alegria enmig de la foscor dels qui no veuen en les seves vides massa llum d'esperança.