Els dijous
El dijous era el seu dia preferit. Sortir de casa per anar a l’oficina era més
que una aventura. No cal dir que no és per la feina que hi fa, que no és
gran cosa, era pel reguitzell d’emocions que ja la nit abans, sabia que
viuria i que no el deixaven dormir. Tot i que el trajecte fins les escales que
baixaven avall, o pujaven amunt, segons com es miri, no era
excessivament llarg, canviar el passeig de cada dia, l’atreia profundament.
I a dins; les olors, tan diferents, peculiars, noves, que li despertaven l’altre
instint adormit i la fressa eixordadora, estimulant... el feien embogir.
Malgrat que ell era pastor i que va néixer en un minúscul poble basc,
s’havia adaptat prou bé al bullici extrem de la ciutat i si, s’ hi sentia bé,
formava part de tot allò. La barrera d’accés li pujava l’adrenalina fins a
límits insospitats, s’obriria? Quedaria travat perquè aquell llum capriciós li
barraria el pas cap al seu paradís particular i desencantat, amb la cua entre
cames, es perdria tot el que a dins l’esperava? Estava de sort i va gaudir
del camí fins a l’andana que es coneixia de memòria. Primer el senyor que
dormia arraulit entre cartons, més enllà el noi del saxo i per últim el
quiosc. Compraria xiclets, avui? Tocava esperar, tres, cinc minuts...ni
massa, ni massa poc, just el temps necessari per guaitar curiós la gent que
també esperava, tothom diferent, tots iguals en el fons, capficats o xerrant
pel mòbil, amb pressa, gesticulant o parlant paraules que no entenia.
Parelles, solitaris o multituds, aquell ambient el fascinava. Allà, les olors
es multiplicaven, no donava l’abast a processar tantes fragàncies: perfums,
colònies, suor, fins i tot notava l’olor de cus cus i més d’una vegada
s’havia sorprès amb un reguitzell de saliva que lluitava, involuntàriament,
és clar, per sortir-li de la comissura de la boca. Tan cert com que el sol surt
cada dia, sí, fins i tot quan està núvol, que l’olor o pudor, segons com es vulgui veure, de cadascú és únic com la seva empremta: qui estigui lliure
de pecat... ell pudia terriblement a gos mullat en dies plujosos.
Li encantava aquell tràfec, li faltaven ulls per retenir-ho tot i l‘ endemà,
més tranquil a casa, ajagut al seu jaç, ho tornaria a reviure tot fil per randa,
les olors i el cus cus i li vindria salivera i li caurien, involuntàriament, és
clar, unes gotes sobre el parquet. Matxucat dins el vagó, mirant enlaire per
no sentir-se invisible, alerta perquè no el trepitgin, segueix el compàs del
sotragueig i ho troba divertit. Tres parades, un parell de minuts, tres
arrenca i para, intentant mantenir l’equilibri que no és fàcil i menys encara
si estàs mig metre més avall. Avui res pot sortir malament, és dijous i va a
l’oficina. Deixin sortir abans d’ entrar, si us plau, diu una veu, vuit minuts
després, i esperitat com un llamp, ja torna a ser a l’andana, allà tot va molt
de pressa, cal mantenir el ritme, li agrada. El quiosc, el noi de la guitarra
que canta country i les escales per pujar, o baixar, segons com es miri, a la
superfície. El sol, que li ve de cara, l’enlluerna per uns segons i el fa
parpellejar. Al seu darrera queda l’ altre món que el fascina: però això no
acaba aquí, pensa, mentre mira la boca del metro, em queda encara el
viatge de tornada. Com un acte reflexa, aixeca la pota dreta del darrera i
s’acosta a la paret. Aquesta és la meva estació, que no se m’oblidi, nota
que l’estiren. Tornaré.