Sota la pell de Barcelona
Recordo com si fos ahir el meu primer viatge de metro: l’aire era saturat d’una flaire metàl·lica, una barreja de ferro i futur, d’oli de màquina i promesa. El vagó, d’un granat profund esquitxat de filigranes daurades, lluïa una pompositat sòbria, gairebé aristocràtica, com un saló ocult a les profunditats de la ciutat. El pare, un home taciturn, esculpit per temps més durs, m’acompanyava. La ciutat encara badallava en el seu despertar, però el metro ja bategava amb vida pròpia.
Encara sento el calfred dels anys de la guerra civil. Jo, que a penes havia deixat enrere la innocència, vaig veure les andanes convertides en ombres i murmuris, en refugis d’esperances esmicolades. Famílies arraulides contra les parets, maletes i farcells espargits com les despulles d’un naufragi, infants adormits sobre mantes improvisades. El metro es transformà en un santuari de silencis que parlaven de resistència i coratge.
I com no reviure aquell trajecte del 23 de febrer del 1976? Era un dimarts. Vaig sortir la feina a correcuita, encara cobert de pols i engrunes d’obra i vaig dirigir-me cap a l'hospital de Sant Pau. El trajecte que se’m va fer llarguíssim i el cor no va parar de colpejar el pit amb força al pensament de veure la meva neta arribar al món. Quan vaig arribar a l’Hospital de Sant Pau… encara esbosso un somriure i petites llàgrimes només en recordar-ho. Allà era ella. Tan petita, tan fràgil, embolcallada en un llençol blanc. Em vaig acostar amb reverència instintiva, com qui no gosa alterar un moment perfecte amb cap moviment brusc i la vaig agafar en braços.
“Quantes coses hem viscut tu i jo eh!”. Vaig mirar al sostre i les parets del metro i després de diversos minuts, o hores, segons si vols escoltar la veritat dels meus genolls o la del rellotge, vaig arribar a l’andana i em vaig asseure en un banc. I, com un vell mariner que contempla el vaivé de les ones, vaig deixar que el ritme del metro centenari m’expliqués, un cop més, la història infinita d’una Barcelona que no s’atura, que a cada viatge ens recorda que la vida és un fil de trobades, de comiats, d’esperances que s’entrellacen en el teixit intangible del temps.