La Sagrada parada
Part 1: la inauguració
Avui és 26 de juny de l’any 1970.
Una família composta per dos infants i els seus progenitors es troba d’esquena a la Sagrada Família, que ja fa gairebé 100 anys que s’està construint. Ells són pobres, captaires. Es nota, per la mirada de l’home, que ja han acceptat el seu destí i s’hi resignen. Rebutgen el temple o se l’estimen? O potser els és indiferent? Al cap i a la fi, què n’han de fer, ells, d’una església més quan no tenen res per portar a la boca?
La dona mira el nadó que té als braços amb tristesa. La seva filla més gran li abraça les cames; la nena no té ganes de jugar, el que té és gana. No hi ha ni un sol raig de llum que acariciï el clan; tot el sol se l’emporta el temple.
El santuari de la Sagrada Família està a mig construir i té molta sort: no pateix gana ni fred. S’escalfa amb el contacte dels braços de l’estrella celeste i s’alimenta de pedra blanca, tacada de suor i de llàgrimes. Les bastides semblen esquelets de balena i les finestres, ulls de llop cecs.
Un grup de gent s’amuntega a prop de la porta principal del temple: és la inauguració de la prolongació Diagonal – la Sagrera de la línia 5. El general Francisco Franco, acompanyat de Carrero Blanco i de l’alcalde de la Ciutat Comtal, presideix l’esdeveniment. Estan envoltats per una manada de tricornis negres amb mànigues verdes i per uns tres-cents ciutadans amb barret. El general arenga sobre la gràcia i la unitat d’Espanya mentre el populatxo se’l mira amb recel. Aquest home no sap que ell i la seva dictadura tenen els dies comptats. Per fi.
La comitiva baixa al metro i puja en un dels dos primers cotxes de la sèrie 1000, que cobriran les necessitats de servei del nou traçat. La línia blava queda inaugurada. Felicitats.
Part 2: Dejà-vu
Avui és 26 de juny, però de l’any 2025.
Una nena amb una piruleta a la mà plora desconsolada: no té gana, sinó por, perquè ha perdut els seus pares i el seu germà. Uns metres més enllà, la família la busca desesperadament, però camina en la direcció equivocada. Sense voler, fan malbé la foto d’uns alemanys que volen emportar-se un record del temple cap a casa, però no passa res: ara les càmeres ja no van amb rodet.
El sol punyent escalfa l’ambient i per això hi ha un venedor ambulant que comercialitza ampolles d’aigua a un euro. També hi ha el que ven imants a dos i el dels barrets a tres. La basílica es planta eixerida i orgullosa entre grues i trencadissos i observa el formiguer humà des de dalt. Tot plegat sembla un divertit espectacle de circ.
El temple té bona memòria, i un col·lectiu que vesteix gorra fosca i camisa verda li fa pensar en el mateix dia de fa 55 anys. Ja no hi ha general ni arenga, però el grup, que ja ha acabat la visita, la contempla extasiat. La vanitat del temple es fa notar, i més ara, que gairebé està acabat. Si tot va bé, en un any la torre principal ja estarà enllestida i brillarà com mai. L’edifici més alt de la ciutat, diuen que serà.
Després d’una estona d’admirar-la i una mica socarrats, els de les gorres baixen al metro. Ja fa 100 anys que tenim aquest transport a Barcelona. Ara, a més de la línia blava, els embarretats també hi troben la lila. Bon viatge. Ja se’n van.