Al senyor Pepet en l'estació de Liceu
Gairebé durant mig segle, les gents de Barcelona saludaven el senyor Pepet a l’estació de Liceu. Entrava ben d’hora i, tan aviat com arribava, escombrava el polsim del plataner. Sempre havia estat igual: l’escassa cabellera canosa repetinada a la dreta i unes estretíssimes ulleres de color daurat i olor de lleixiu. Sols canviava l’uniforme.
Va tenir, com tothom, una història d’amor. Encara era jove. Ella era preciosa, agafava el tercer tren cada dimecres i divendres. Diuen, els més ancians, que, en ella desaparèixer amb les neus del 62, ell, a l’endemà, ja havia envellit. Com si de màgia es tractés. Persistia fent la seva feina: saludava els viatjants amb un silenciós “bon dia”, procurava oferir amb gran deteniment (i poca destresa) indicacions per als qui deambulaven perduts, a pesar d’originar llargues cues, empaitava els coloms intrèpids que descendien al seu territori i, amb l’escombra, batallava el persistent pol·len de plataner; sols que els cims se li havien cobert de gebre i els llavis li havien caigut en un trist somriure.
El primer cop que el gran Duc Blanc del rock va acudir a la ciutat ell es va fer a la idea que ja estava massa vell per als vagons, la combustió, les vies i els túnels. No va arribar a les Olimpíades. Dues setmanes abans, una formosa reina de gel va haver de passar, com un esperit enterbolit, sense creuar-li la mirada. Al matí següent, excloses les esperances d'acomiadar-se, hi havia un noi jove al seu lloc i espores de plataner aplegades a les voreres de les escales.