Passatger
Es va fer la llum a la foscor d'on va sortir esbufegant el metro. Els passatgers ens vam abalançar ferotges a l'interior fent veure que no ens abalançàvem ferotges per aconseguir un lloc per seure. Tots fugíem d'una quotidianitat aclaparadora i esgotadora, que com el vent ens erosionava a poc a poc, i ens dirigíem cap a l'altra cara de la mateixa moneda. Aquell home tacat de pintura blanca amb els ulls tancats no semblava que gaudís gaire la seva feina, però tampoc devia estar emocionat pel que li esperava a casa. Aquell adolescent, que s'entaforava els auriculars fins a l'impossible i treia el mòbil de la motxilla plena, tampoc tenia gaires ganes de tornar a casa i enfrontar-se a uns pares exigents, una tarda de procrastinació amb culpa o un llibre de text.
Moltes vegades he pensat en aquests trajectes en metro com petits parèntesis entre dues parts de la quotidianitat on les responsabilitats de totes dues bandes són igual de llunyanes com el paisatge que corre darrere la finestra del vagó. Un moment on ets tu i només tu: no ets ni pare ni fill, ni company ni conegut, només passatger. Alguns dies penso com m'agradaria romandre així, en trànsit, sense acabar d'arribar al destí, deixant la meva parada enrere i continuar viatjant deixant-me portar per la remor del tren. Però en sentir per megafonia la meva parada, encara que m'hi resisteixo acabo aixecant-me, a contracor, apropant-me a la porta, amb recança sortint del vagó però amb el cap ben alt, enfrontant-me a la vida.