Rombe
Mentre faig l’esmorzar, escolto un pòdcast al mòbil, l’aigua bull i sento l’olor del cafè. Avui tinc una entrevista, ja són dos mesos. Pensava que tot aniria més de pressa. Pernil dolç sobre una torrada amb oli, apago els llums i el pis s’apodera d’un silenci que encara no em puc acostumar. He d’anar prop on treballava. Em poso a l’extrem de l’andana, esperant que arribi el maquinista per veure-li la cara. Dins el metro no reconec ningú, acostumava a anar més d’hora. He de fer transbord a Verdaguer. S’omple a Diagonal, però estic descansant l’esquena al costat de la porta de forma estratègica per baixar a la següent. Feia temps que no l’utilitzava, hi ha cartells nous commemorant el centenari del metro. Al panell apareix un home fent un rombe amb els dits índex i cor de cada mà, simbolitza el logo del metro. Travesso el passadís fent marxa i esquivant la gent. Arribo a l'entrevista, em fan esperar, torn de nits i treballar caps de setmana, els vull lliures. Desfaig el camí en un ritme més lent i pesat. La gent més solitària xoca els deltoides al passadís de Verdaguer en forma de salutació i vola un petit sobre cap a mi. Ja a casa fico el televisor de fons, dins el sobre hi ha una targeta, per una banda, té un rombe vermell numerat i per l’altre una adreça, data i hora. Dimecres a les 23:55, em trobo al lloc indicat. És un local sense rètol, a la porta hi ha una silenciosa cua que avança fluida, la gent vesteix de gala. Em demanen la targeta per entrar. L’interior és el d’un bar normal, dins continua la cua. Baixem al magatzem, hi ha una petita porta i ens engoleix un passadís a les fosques. Durant minuts caminem, a vegades baixem escales. Finalment, arribem a una estació de metro fantasma: “Ferran”. Ens fan esperar que arribi tothom. Hi ha un escenari a la meitat del hall amb el teló tancat. Tinc por, però veure que la gent està tranquil·la fa que el cor es mantingui al seu lloc. S’escolta el clàxon del metro, és l’últim. La gent comença a cridar i festejar. S’obre el teló, un home petit dona per inaugurada la 143a edició de les festes subterrànies. Reconec la veu, és un venedor d’encenedors de la línia vermella. Comencen a sortir personatges emblemàtics del metro i fan balls i espectacles de burlesques i cabaret. És un ambient festiu, però té un toc degradant. Després de l’espectacle, música i moscatell. La gent saluda fent el símbol del metro amb els dits, m’eren familiars, potser els veia al metro sovint. A les 4:45, la gent organitzadora, cambrers ens fan fora. Just abans que passi el primer metro. M’aixeco al migdia amb gana. Mai ho havia passat tan bé, el soroll del meu cap s’havia dissipat. Havia de tornar a viure-ho, però no sabia com. Vaig començar anant al bar per on bé entrar, però el propietari deia que no sabia res. El venedor d’encenedors no em deia res amb coherència. Els meus pensaments no podien sortir d’aquella estació, quan es feia? Sempre era al mateix lloc? Prenia el metro de banda a banda buscant assistents a les festes, cares conegudes. Feia el gest del metro quan em sonava la cara. Vaig acceptar un treball de cap de setmana per poder viatjar entre setmana al metro, investigar. La meva roba havia de ser vistosa perquè em veiessin. Em miraven, reien. Després de 6 mesos, per fi vaig rebre una targeta a la bústia de casa. L’hora de la festa era més aviat. Tornava a ser-hi al hall de l’estació fantasma. Els llums eren apagats, vaig sentir el clàxon de l’últim metro. Aviat aixecarien el teló i veuria els assistents.