Història del metro en dos minuts
Jo sortia de l'Escola Massana, més feliç que unes castanyoles.
Els dos mestres de classe havien coincidit posant-me la més alta nota i amb felicitació pel meu treball. Cosa molt poc usual en ells. Un bon reconeixement, ja que havia lluitat tota la nit contra la son, però finalment havia acabat el dossier fotogràfic. Feia olor de cola Paniker, però tots els altres treballs dels meus companys, també.
Així circulava pel carrer sense tocar de peus a terra, com si anés damunt d'un núvol daurat, em sentia com en Son Goku i el seu núvol Kinton el primer dia.
Pujo al metro a la parada de Liceu i quan soc a la plataforma percebo una emoció aliena a mi. Era com si el món s'ensorrés, tenyit d'una boira negra i espessa, com si no tingués més futur.
Busco pel vagó amb la mirada, sé del cert que aquella emoció no és meva, i al davant meu veig un xicot atractiu, jove, d'una edat indefinible. Té la cara congestionada, sé que ha plorat. El miro horroritzada, ell em mira fixament. Puc veure els seus pensaments, fan tuf de mort. I li regalo un somriure amb tota la meva alegria i optimisme rebuts aquell dia a l'aula. I li dic mentalment: "No ho facis, la vida és meravellosa".
Ell se m'acosta i diu: -Gràcies. Ja m'ha passat. No baixaré a Catalunya a suïcidar-me. Gràcies a tu faré servir el metro cent anys més.
I es va perdre entre la multitud. Mai més el vaig tornar a veure.