Plaer ocult
Anhelava la seva olor. D’ençà que vaig marxar mai havia pogut oblidar aquella essència intensa de mesc, de pols, de les gotes de suor que cauen a poc a poc per l’esquena deixant un rastre humit i excitant. No volia abandonar el record de les seves línies suaus i esveltes, cisellades a la perfecció com si algú hagués decidit que l’obra mestra de la seva vida seria realitzar aquell ens insubstituïble, inimitable.
La delicada versemblança amb la qual infinitat de còpies pretenien enganyar-me era, sens dubte, admirable. Però jo sabia prou bé que l’autenticitat que lluïa el meu desig superava qualsevol fal·làcia.
Allò que jo sentia dins meu no era l’esborrany de cap compendi amateur, no. El que m’esquinçava el cor cada vegada que pensava en tornar a estar al seu costat era una obra mestra, d’una òpera prima, d’una cançó digna dels primers llocs a les llistes més exclusives.
Tot el que havíem viscut, tot el que havíem passat, tot el que havíem sentit, tot allò era el que em feia continuar endavant. L’afany de retrobar-nos em proferia una estocada mortal. El buit existencial en el qual jo ballava tenia la seva forma.
Els meus dits, dedicats, temorosos, acariciaven la superfície del seu tot. El soroll intens, fins i tot agònic en certs moments del dia, era pura melodia per a les meves entrenades oïdes. No hi havia res d’aquell constructe que em fos aliè o desagradable. L’adorava tal com era, en moments d’una tranquil·litat endormiscant, i en moments de la fúria més rabiosa i violenta.
El record del sacseig incansable, jugar a tocar i parar cada matí, saber que potser quan arribés ja hauria marxat, o tot just estava a punt d’arribar. Jo vivia de les sensacions que havien quedat impreses a la meva pell després de tants anys. Jo vivia de la passió amagada que sentia encara a les profunditats de la meva ànima, ben endins, en un racó tan amagat com la lluna s’amaga rere els núvols negres en una nit de tempesta. Havia intentat oblidar, havia intentat omplir la meva vida amb qualsevol substitutiu que fes el fet, però la veritat era que jo no volia desfer-me d’aquell sentiment tan atroç, tan penetrant, però a la vegada tan viu.
Mai perdria l’esperança de tornar-lo a veure... Ho necessitava, el necessitava... el metro, el meu metro estimat. Barcelona, sota terra. La calor asfixiant i abrasadora. L’olor de mesc, de pols, de fragàncies que maregen barrejades amb l’acidesa de la suor aliena. Les cançons dels músics, encisadores, estridents, infernals. Els passadissos plens de gent tan estressada, tan imperfecta, tan diferent.
Jo volia tornar. Tornar a sentir-lo a prop. Tornar a formar part d’ell. El metro...