La societat del silenci
Vaig camí a casa, al metro, i de sobte frena fort. Se’m fa estrany, però en comptes d’alarmar-me, miro per la finestra. No hi veig gaire clar, però sembla que hi ha una porta.
El poc temps que estem parats, l’observo. “Com pot haver-hi una porta en aquests túnels?” em repeteixo a mi mateix, fins que un ombra surt d’ella, sembla desorientada. Podria ser una persona, he de fer alguna cosa.
En arribar a la parada, baixo i premo el botó d’SOS de l’andana. M’atén una noia, li explico que crec haver vist una persona a prop d’una porta enmig les vies, ella respon que no existeix aquesta porta, que hauré vist un reflex al vidre, demana que em tranquil·litzi, després penja.
Intento pensar que és cert, i espero el següent metro mentre sonen els anuncis que adverteixen dels perills de baixar a les vies.
Arriba el meu tren, però no hi pujo, hi ha una persona en possible perill. Així que quan el tren marxa, ignoro tota mena d’avisos sonors i baixo a les vies, amb la intenció de trobar-la.
Camino, se’m fa etern, però no sento ni un sol metro, o sigui que no deu haver passat ni un sol minut en el qual arribo a la porta.
És de metall, trec el mòbil i l’enfoco amb la llanterna “No passar; Només personal autoritzat”, sembla antiga i el personal no n’és conscient de la seva existència, no m’ho penso gaire i entro.
Hi ha un llarg i fosc passadís, no veig el final. Mentre camino, sento el metro passar, sembla molt llunyà.
Arribo al final del passadís, hi ha un munt de gent de totes les edats, com si res. Juguen, parlen, passegen o mengen, i casualment, vesteixen igual.
Em recorre, de peus a cap, un calfred, i decideixo tornar per on he vingut. Però em para un noi i xiuxiueixa “Benvingut a la societat del silenci”, després noto una punxada que em deixa inconscient.
Desperto en un lloc fosc, n’hi ha una llum sobre meu i tinc les extremitats lligades. Miro al meu voltant i veig una espècie de neveres amb... fetus?, com si els gestessin aquí.
Se m’apropa algú, sembla que té la cara allargada i els ulls molt grans, es posa a xerrar, com un dolent d'una pel·li.
“Fa un segle que cap humà de l’exterior entra a la societat, ara no et podem deixar sortir, però sento que mereixes una explicació. El metro de Barcelona ha estat fet per alienígenes, el vam fer com a font d’alimentació, però no va sortir rendible. Per tant, ens amaguem aquí i criem a les nostres pròpies cries d’humans. Un cop al dia, se sacrifica una perquè nosaltres puguem menjar. Fa un segle que no som descoberts, i així continuarà. Tornaré al cap d'una estona per cuinar-te degudament.”
L’alien marxa, i jo, amb una angoixa que no m’hi cap al pit i sense deixar de suar, intento valorar quines opcions tinc. No puc moure’m, ni cridar ni fer res, per tant, intento arrossegar la cadira cap a la porta, però sento un soroll i paro. Una veu murmura “no et preocupis”, no aconsegueixo veure res, però algú, o quelcom, m'allibera. Quasi no puc ni respondre “gràcies” quan arrenco a córrer.
Travesso la gran sala que he vist en entrar, i segueixo corrents pel passadís, sent perseguit per qui em volen menjar.
En arribar al final del passadís obro la porta amb força, i surto sense mirar molt més enllà. Sento un fort so i giro el cap, només sé que veig una llum molt intensa.