VERSIÓ DIGITAL
7.00 del matí. Apaga el despertador i s'aixeca com un autòmat cap a la dutxa, dos glops al cafè i el mateix camí cap al metro. Mira al seu voltant, queden dues parades, no troba a ningú que li retorni la mirada i que senti aquest crit silenciós que els empenyi a sentir si no és a través d'un teclat.
Queda una parada i llavors el veu, tot just en el moment que sona aquella cançó en mode de senyal que li fa ballar el cap. Es fonen en una mirada intensa d'ulls enormes i es criden tant que un dels dos està a punt de somriure, però es reprimeixen.
7.00 del matí. Apaga el despertador i s'aixeca com un autòmat cap a la dutxa, dos glops al cafè i el mateix camí cap al metro. Puja al seu vagó, observa a la resta de gent absorta en els seus telèfons i llavors es topa amb l'única que no està pendent de la seva pantalla.
Es troben en una mirada carregada d'intencions que el deixen fora de joc. Pels nervis fa està a punt de somriure, però no ho fa. Una altra vegada aquesta manera de contenir-se, de no deixar-se veure. Però ella ja l’ha vist i ho fa tan intensament que els seus ulls li parlen molt fort, com si el cridessin.
Mantenen el contacte visual sense saber què fer. Els separen pocs metres i acaben somrient. A ell l'envaeixen els dubtes sobre actuar més i pensar menys. Ella s'allunya i com si el tibessin amb una corda, ell baixa després d'ella. Li explica que necessitava parlar amb ella uns minuts abans no arribi el pròxim tren. Amb certa incomoditat es presenten i intercanvien els telèfons. El tren ja arriba i ell puja.
El dia passa i a ella li assalten els dubtes de si prendre la iniciativa o no. El maleït dubte de sentir que si pren la iniciativa perd, així que fingeix no morir-se de ganes de saltar-se uns quants protocols i deixar-se anar.
Espera prudent que arribi el final del dia per no semblar desesperada i li escriu un tímid: HOLA. Ell apareix en línia i la sínia comença a girar. La conversa flueix de la manera més natural possible, el més natural que la tecnologia ho permet.
Aquestes converses digitals ajuden els seus avatars a relacionar-se de manera més resolta que en persona. Ell s'espanta, sent que està connectant i això li fa venir vertigen, així que decideix parar.
Al matí següent, ella arriba al metro amb la il·lusió de retrobar-lo cara a cara. Puja al tren, el busca, però no hi és. Mira el seu mòbil, esperant trobar un missatge que li digui el perquè de la seva absència. No troba res. Arriba a la seva parada i baixa. Es queda uns segons veient marxar un a un els vagons i creu entrellucar la motxilla d'ell en l'últim vagó. Torna a mirar el seu mòbil i continua havent-hi res.
L'endemà al matí, gairebé sense pensar-hi, decideix pujar en un altre vagó. Ha tornat a posar-se l'armadura sense mirar enrere. És conscient que porta amb si mateix la por de mostrar la seva essència. L'ego se n'apodera i no vol deixar-se anar i que ella li trenqui el cor. Per això, inconscientment, acaba de decidir que trencarà el d'ella.
Parlen de manera continuada dies, setmanes i després cada vegada més esporàdica. Cap dels dos fa el pas per a transformar la relació a una versió més analògica, més viva.
S'han acomodat en aquesta seguretat de la distància que porta aquest tipus de relacions digitals. Sense cap preavís, s'han convertit en un d'aquests clatells que els acompanyen cada matí, ara ja des de diferents vagons, pendents d'una resplendor, d'una notificació, d'una insignificant emoticona que els faci passar el dia pensant que estan menys sols.