Cent anys, en un trajecte
L’estrepitós xiulet de tancament de portes marca l'inici del viatge. Agafo el metro a Lesseps, el mateix punt on, fa cent anys, va començar tot. Al meu costat, el meu avi somriu. La seva mirada es retroba amb un passat llunyà, com si els records emergissin amb la remor que acompanya l’arribada del comboi. Feia temps que no parlava amb tanta claredat. Em sorprèn sentir-lo evocar minuciosament moments de la seva vida.
—Aquí vaig pujar per primer cop al metro amb el teu besavi. Els cotxes de la sèrie 300 eren ben diferents d'aquests. Amb bancs de fusta i llums tènues. Semblava que entràvem en un món secret sota la ciutat!—em diu emocionat.
Cada parada sembla una estació dins de la seva memòria. La primera, Passeig de Gràcia. El 1924, aquesta estació ja existia, encara que amb un altre nom, Aragón.
—El teu rebesavi parlava d’aquell dia com si fos una festa. Les autoritats inaugurant la línia amb els seus vestits elegants. Fins i tot hi havia un cardenal beneint-ho tot. Barcelona somiava en gran!—continua l’avi.
S'atura un moment i parpelleja lent i boirós, com si el fil del record es difuminés. El miro amb afecte i li agafo la mà. El metro avança fins a Catalunya, el cor de la ciutat.
—Aquí va ser on vaig conèixer la teva àvia. Ens vam creuar un dia a l’andana i, des d’aleshores, sempre viatjàvem junts. Als anys seixanta, quan el Gran Metro i El Transversal es van unir, nosaltres també érem inseparables—afegeix amb una veu debilitada.
La seva memòria s’esvaeix per un instant. Una veu femenina anuncia per megafonia la previsió d’un tall de la línia 2 de metro per treballs de manteniment durant els dies de Setmana Santa.
Veig que obre els ulls com taronges i continua el seu relat amb convicció.
—Jo treballava a les obres d’expansió del suburbà en aquella època. El 1992 tot va canviar de debò. Amb els Jocs Olímpics, el metro es va expandir fins a Badalona i Santa Coloma. La gent mai havia estat tan connectada.
Es queda callat. La seva expressió canvia, com si per un moment no sabés on és.
Quan arribem al nostre destí penso que aquest trajecte m’ha regalat un viatge pels racons de la seva memòria. Moments viscuts que encara romanen dins del seu cap com estacions d’un passat que es resisteix a desaparèixer. Avui, els túnels subterranis han estat el seu fil d’Ariadna en un viatge cap a ell mateix. La ciutat segueix canviant, alhora que el metro segueix creixent amb les històries que hi viatgen a dins.
Alço la vista, l’avi em mira fixament i recita amb veu clara: "Tot està per fer i tot és possible." És un vers d'en Miquel Martí i Pol, que solia dir-me quan era petit abans d’alçar-me en braços i fer-me volar com l'avió del Tibidabo.
Em quedo sense paraules. Un silenci que xoca amb la musicalitat dels sons del metro. Viatgers travessant amb pressa passadissos i intercanviadors. Passes agitades que baixen i pugen escales. Nous passatgers segueixen el seu propi recorregut cada dia. El metro és més que un transport. És una línia del temps en moviment. Canvia amb nosaltres, com un mirall on es creuen les nostres vides i la seva història. Tant de bo ens quedi camí junts a fer i moltes vivències per explicar als nostres nets. “Correspondència, futures generacions” —ressona dins del meu cap.