El vagó dels records
A la vibrant ciutat de Barcelona, el metro sempre ha estat més que un mitjà de transport, és un laberint d'històries, somnis i trobades que connecten vides.
Feia exactament un segle, un dia que semblava normal, es va transformar en una nit fantàstica. Mentre el metro descansava en silenci, els esperits d'aquells que havien viatjat aquell dia van decidir reunir-se per celebrar una festa inoblidable.
Cada estació de metro guarda el seu propi esperit, cadascuna amb el seu caràcter. A l'emblemàtica estació de Sagrada Família, Jimena, un esperit jove, va ser la primera a arribar. Aquell dia, havia agafat el metro per assistir al seu primer concert de blues, i la música encara estava en la seva memòria. Va decidir que la festa havia de començar amb un bon ritme.
En arribar, es va trobar amb un cartell publicitari molt vell. Amb una mirada trapella, el va transformar en un aparell improvisat per escoltar música, utilitzant un megàfon de seguretat i un disc de vinil perdut. Els sons van començar a fluir a través dels túnels, atraient altres esperits amb la seva melodia nostàlgica però rítmica a la vegada.
A poc a poc, més esperits es van unir a la celebració. A l'estació de Diagonal, el Miquel, un esperit amb un bigoti molt elegant, va aparèixer portant amb ell un ram de flors que havia trobat a l'andana. Venia del parc Güell, on havia planejat una cita romàntica. Amb la seva imaginació, va transformar les flors en llums de colors que il·luminaven l'andana fosca, fent somriure a tothom.
Des de l'estació de Liceu va arribar l’Alba, una apassionada del teatre que havia agafat el metro per arribar a una audició. El seu vestit se'l va fer amb mapes vells de rutes del metro, brillava amb una resplendor única. Va decidir que aquella nit seria la seva millor actuació i va organitzar un espectacle d'ombres de mans utilitzant les llanternes de seguretat que va trobar a l'estació.
L'ambient es va omplir de rialles, música i records. Els bancs de les andanes es van transformar en còmodes sofàs, farcits amb bufandes perdudes que els viatgers havien oblidat. Els passamans es van convertir en barres improvisades on els esperits compartien històries i brindis amb refrescos fets de les bombolles dels anuncis penjats, evocant moments d'alegria.
El moment més àlgid de la festa va arribar quan tots els esperits es van reunir en un vagó, que Jimena havia decorat amb garlandes fetes de bitllets antics. Allà, van començar a cantar una melodia que només ells coneixien, una cançó que celebrava la vida, l'amor i, per descomptat, el transport públic.
Les vibracions del seu cant ressonaven pels túnels, omplint l'aire amb una màgia bonica i única.
En sortir el sol, els esperits van començar a esvair-se, deixant enrere l’estació de metro que semblava haver despertat d'un encantador somni. Els treballadors del metro, en arribar als seus llocs, ho van trobar tot en ordre, però amb una estranya sensació que alguna cosa meravellosa havia passat aquella nit.
La festa s’havia acabat, però les històries d'aquell dia encara viatjarien pels túnels de Barcelona, recordant-nos que el metro no és només un lloc de pas, sinó un escenari de trobades màgiques i records que queden per sempre.
I així, el metro de Barcelona va continuar el seu viatge, portant amb si l'essència d'aquella nit màgica, tot i només aparèixer una nit, van deixar el seu rastre en la història de la ciutat. No els va caldre acomiadar-se. Sabien que es tornarien a trobar al cap de cent anys.