Cent anys, mil històries
Tanta gent entra i surt del metro cada dia … Cent anys de trajectes, d'històries creuades, de moments compartits en un espai que mai no deixa de moure's.
Miro al voltant. Quin noi tan atractiu. Repentinat i vestit de marca de dalt a baix. Porta una carpeta de la UB. Segur que va a la facultat. Potser Enginyeria, se'l veu concentrat en la seva lectura. Potser Empresa. Té tota la pinta de treure bones notes. S'ha passat la Setmana Santa esquiant, se li nota la marca de les ulleres a la cara. Però està acostumat als perills solars de l'alta muntanya: llueix un bronzejat bonic, es nota que s'ha posat protecció. Eeeooo, el del jersei lligat a la cintura, escoltes la meva ment? Estic aquiiiiiiií... Aaaiiii, podries aixecar el cap, no? És igual, segur que ja té parella. A més, sembla més jove que jo. I a més, no m'agrada esquiar! Si és que no tindríem res a fer…
Vatua! Ja són aquí els que faltaven. Els de la guitarra. Argentins, ho he calat amb la primera frase. Toquen molt bé. La música i la veu del que canta no molesten les orelles, són suaus. Se'n van anar del seu país a la recerca d'una vida millor i, en certa manera, ho han aconseguit. Comparteixen pis, segur. No crec que es puguin permetre un lloguer ells sols. Hum, aquesta veu denota una tècnica treballada, tenen estudis de música. A més, han escollit una cançó de pel·lícula que no és gens fàcil.
Aquestes noies són companyes d'oficina. Baixaran a Maria Cristina, segur que treballen a la zona de l'Illa Diagonal. Porten aquesta bossa per a la carmanyola tan elegant. Avui dinaran al parc, fa un dia radiant. Així els quedarà una estona per anar de botigues, s'acosta el bon temps i ve de gust començar a veure què es portarà la temporada que ve.
Caram, mireu aquests dos. Estan en plena explosió amorosa. I vinga amb els petons a les vuit del matí! No els importa gens que anem aquí com sardines, carregant-nos entre tots el nostre propi espai vital. Espai vital? Ells estan ara mateix a l'espai interestel·lar, visca l'amor matutí al metro de Barcelona!
Què passa? Ostres, que fort! La gent del vagó està aplaudint en massa els argentins. Alguns fins i tot s'han aixecat del seient! Mai no havia vist una cosa així. Ho sabia, sabia que eren bons músics. La gent aplaudeix perquè aprecia el seu talent. La que treballa a oficines ha fet un gest molt ràpid cap als músics assenyalant la seva companya: "És el seu aniversari". Els argentins somriuen, s'acosten a la protagonista i arrenquen un melòdic "Aniversari feliç". Avui tindran unes monedes extra. L'espontaneïtat del moment provoca una sobtada escena molt maca, tendra i commovedora. Ens mirem els uns als altres amb aquesta complicitat anònima de saber que l'emoció és a punt de desbordar-nos molts dels que som aquí com a espectadors.
Plaça del Centre, la meva parada. Què, esquiador? Ara mires? Ara ja em toca baixar, home. A veure si tenim sort i coincidim demà. Recorda’t de pujar al mateix vagó i a la mateixa hora, d'acord?
I a tu, metro, enhorabona. Per seguir el teu curs, un segle després, transportant milers de desconeguts que, durant uns minuts, comparteixen un mateix destí i escriuen junts petits fragments d'història.