Espera'm
La veig cada matí.
Des que era petita, ulls brillants i sabates que en algun moment havien estat grogues, amb presses, sempre amb presses. Venia amb aquella energia inesgotable saltant els esglaons de dos en dos. M’agradava com m’esperava a l’andana, movent el peu amb impaciència, mirant constantment el rellotge però sense preocupació real pel temps.
L’he vista enamorar-se.
No només una vegada. Com aquell cop que es va fixar en el noi de cabells arrissats i una arracada a l’orella, amb una funda d’instrument penjant de l’esquena. El veia cada dimecres, a la mateixa hora, al mateix lloc, i durant mesos va fingir que era casualitat que sempre acabessin l’un davant de l’altre. No li va dir mai res, però el seu somriure tímid ho explicava tot. Va ser un d’aquells amors silenciosos, que existeixen només en la imaginació però duren tota una vida.
L’he vista trencar-se.
Hi ha andanes que guarden records que no vol compartir. A Sagrera, cada cop que hi passa, els seus passos s’alenteixen una mica, com si un fragment del passat l’estirés de l'estómac per uns instants. Recorda quan ell va marxar. Va caminar fins a l’extrem de l’andana, i ella va esperar —només uns segons— que es girés un últim cop. No ho va fer. Es va poder sentir com el seu cor s’encongia, i durant setmanes, cada cop que passava, la seva ombra semblava una mica més petita.
L’he escoltada.
Un dia em va començar a portar els amics. Converses amb les mans a les butxaques tot explicant-nos coses tant importants en aquella edat. Al Raval sopava qualsevol cosa, després de passar-se el dia a la biblioteca fent veure que estudiava. Hi tornava al vespre, amb la mirada mig perduda però feliç, fent equilibris amb el seu kebab i somiant que la vida seria sempre així.
He recollit les seves llàgrimes.
Llàgrimes silencioses després de llargues nits, llàgrimes que només la joventut sap provocar, tan pesants en el moment, tan fàcils d’oblidar després.
He sentit el seu riure.
Aquell riure contagiós de les matinades, quan pujava amb un grup d’amics a l’últim vagó, amb les galtes vermelles de cervesa. Aquell riure que, fins i tot ara, de vegades torna, més discret però igual de sincer.
Amb el temps, l’he vista canviar. Ara els seus passos són més lents, més serens, amb el pes de les experiències acumulades. Porta una bossa més gran, les sabates més còmodes i la mirada una mica més cansada. Però encara observa la gent amb aquella curiositat inesgotable, buscant històries en cada rostre, endevinant secrets en cada gest. Li agrada imaginar vides que no són la seva, potser perquè la seva pròpia història ja l’ha viscut moltes vegades en aquests túnels.
I avui… avui torna a estar aquí.
És més gran, és cert, però encara conserva alguna cosa de la jove que vaig conèixer fa tant de temps. Es deixa caure al seient amb un sospir, mira al seu voltant i es posa a escriure al mòbil amb els ulls mig endormiscats.
Ja no té tanta pressa.
S’asseu a un banc de l’andana i observa en silenci, com si el temps no existís. Pensa en la seva filla —jo la recordo bé, venia amb ella quan era petita, saltant entre les línies grogues del terra amb l’alegria despreocupada dels nens. La filla ja no l’acompanya. Ha crescut, ha après altres trajectes, però ella encara sembla esperar-la en certa manera.
Aquesta ciutat és casa seva. I jo? Jo soc la seva línia invisible, la que uneix totes les seves etapes, sempre en moviment, sempre de camí. I sé que, mentre visqui aquí, continuaré sent el seu camí.