La Vero
A l'ovelleta Vero el que més li agradava era ajudar la gent, però ningú volia deixar-se ajudar per una simple ovelleta.
Fins que un dia, se li va encendre la llum:
«Al metro de Barcelona viatgen milions de persones —va pensar—, segur que allà trobaré algú que es deixi ajudar».
Molt animada, va arribar a l'estació de Fondo, on va veure un home gran amb un carret ple de queviures. Decidida, l'ovelleta li va dir:
—Hola, soc la Vero, vol que l'ajudi?
—No diguis bestieses! —contestà l'home.
La Vero va continuar a les línies automàtiques. Quan va provar els trens sense conductor: va flipar! I ningú semblava sorprès en veure una ovelleta al metro, com si estiguessin acostumats a veure-hi cada dia tota mena d'espècimens.
Dins d'un tren, va veure una dona relliscar i caure de cul. De seguida s'hi va apropar dient:
—Hola, soc la Vero, vol que l'ajudi?
—No cal, si m'he assegut per cordar-me les sabates! —va dir la dona, fent com si res.
I així va anar passant el dia, sense aconseguir que ningú es deixés ajudar per tan dolça ovelleta. Se sentia la més desgraciada del món. I pensant que mai ho aconseguiria, va tornar cap a casa.
Però en baixar a Fondo, va veure una dona amb jaqueta vermella ajudant un senyor en cadira de rodes a sortir del tren. La mateixa noia es va apropar a un home amb bastó que semblava desorientat i li va dir:
—Hola, soc l'Anna, la cap d’estació, vol que l'ajudi?
—Oh sí, gràcies! —va dir l'home.
I el va acompanyar fins a la sortida sense deixar d'ajudar a tothom que li ho demanava. Però el més al·lucinant era que la gent venia a demanar-li ajuda a ella! Feien cua!
En veure això, a la Vero li va canviar el color de la cara. Tant va ser així que aquella noia es va apropar i li va dir:
—Hola, soc l'Anna, vol que l'ajudi?
Sense poder respondre, la Vero va sortir de l'estació desconsolada, fins que va quedar sorpresa en veure un petit follet dins del panell d’informació de metro.
—Auxili! Socors! Traieu-me d'aquí! —cridava a través del cristall, amb uns ulls tan vermells i brillants com mai havia vist.
La Vero va quedar parada, pensant: «No en facis cas, segur que es una broma, ningú confia en tu».
—Soc el Follet de Metro, que m'he quedat atrapat. Treu-me d'aquí, si us plau! —va suplicar aquell ésser estrany.
L'ovelleta no s'ho va pensar més, era el primer cop que algú li demanava ajuda. Amb totes les seves forces, va aconseguir obrir la porta i treure el follet, que donant-li una forta abraçada, li va dir:
—Com a agraïment per haver-me ajudat, et concedeixo dos desitjos. Demana el que vulguis!
—Només dos? Si són tres a tots els contes! —va protestar la Vero.
—És clar, però La Vida Eterna l'he posat de sèrie, perquè tothom se'l deixa. Només volen ser rics i famosos, i s'obliden de viure —va dir el follet.
I la Vero va somriure alleujada perquè s'havia pensat que era un altre càstig per ser una ovelleta.
—Doncs: vull deixar de ser una simple ovelleta i poder ajudar molta gent!
Aleshores, el follet li va preguntar:
—N'estàs segura? Pensa que potser hauràs de llevar-te molt d'hora encara que plogui o nevi; fins i tot al mig d'una pandèmia, quan sembla que el món s'acaba.
L'ovelleta anava dient que sí a tot, movent el cap de dalt a baix.
—I hauràs d'ajudar gent de tota mena —continuà el follet.
—Això, això és el que jo vull! —va interrompre l'ovelleta, impacient.
—Doncs, si és això el que vols, no se'n parli més!
I, amb un cop de dit, la va convertir per sempre més en Agent d'Atenció al Client de TMB.