Centenari nostàlgic
Fa cent anys, el metro de Barcelona es despertava amb una màgia subterrània que evocava records i somnis. Cada estació es convertia en un poema urbà que celebrava la vida. La Diagonal, amb la seva modernitat imponent, ens recordava que el futur sempre brilla enlluernador, mentre Sant Antoni era un refugi on la joventut compartia il·lusions i rialles.
El vagó del metro esdevenia una petita comunitat, on veus de Sant Andreu i murmuris d'històries passades es fonien en un cant íntim. Al Clot, les trobades inesperades i els secrets compartits tenien la força d'un relat de Terenci Moix, carregat de nostàlgia i esperanança. La Sagrada Família i Poblenou, amb la seva essència d'art i devoció, recordaven que la ciutat, com el metro, és un etern flux de passions i transformacions.
Viatjant cap a Vall d'Hebron, cada trajecte era una celebració del pas del temps: un ball vibrant on el passat es trobava amb el present per teixir el futur. L'ambient s'omplia d'emocions, i fins i tot l'Espanya moderna i la Universitat, símbols d'un coneixement que travessa generacions, semblaven cantar al unisó una oda a la vida.
Aquest centenari ens recorda que, sota terra, cada parada és un espai on es conserven records i noves promeses. El metro de Barcelona no només uneix carrers i barris, sinó que juga amb la nostàlgia i la il·lusió, mantenint viu el llegat d'una ciutat que sempre sap reinventar-se.