3 minuts
Vaja, se m’ha enganxat el jersei a la cremallera de la bossa. A veure. Merda. S’ha trencat un fil.
Ah, mira! Els revisors. Que revisin! A veure si així aquests impresentables comencen a pagar. Sembla que han enganxat aquell noi. Doncs molt bé! Ja li està bé.
Òndia!! És aquí! Corre, que potser l’enxampes. Corre, corre, corre!! Doncs no. Quanta estona falta per al següent? 3 minuts. No val la pena treure el llibre. Ara, quan pugi, si hi ha lloc, segueixo amb la lectura.
Mira aquests d’aquí. No tenen fred? En ple mes de febrer i amb xancletes. Segur que són guiris. Sembla que parlin en finès. I porten la motxilla al darrere. Si no van amb compte, els robaran. Segur que no saben que els carteristes més professionals del món els tenim a Barcelona. No sembla que n’hi hagi cap a la vista.
Oh! Un ratolinet! Que bufó. Crec que porta un tros de pa a la boca. O magdalena. Segur que està ple de ratolins i de rates als túnels. Si aparegués el flautista d’Hamelín, tindria molta feina. Bé, imagino que aquí i a tots els soterranis del món. Si al món som 8000 milions de persones, quants milions de rates hi ha? Deu vegades més? O sigui, uns 80.000 milions? Uix. Això són moltes rates. Però podria ser que encara n’hi hagués més. A veure què diu el senyor Google sobre això. Ah! Doncs mira, només 4000 milions de rates. I 4000 milions de ratolins. Més humans que rates. Ja em sembla estrany. Hauria dit que era al revés. Òndia! 10.000.000.000.000.000.000 d’insectes!!!! I com es llegeix aquest nombre? 10 milions de milions de milions. Ni idea de com es diu això. Interessant.
Oh, no! Mig minut més i arribo tard! Ja podries haver sortit abans de casa. Total, estaves allà sense fer gran cosa. Si més no, has acabat els deures d’anglès. Recorda que has d’enviar la redacció per correu a la Irene. Opinion essay. T’ha quedat prou bé. Gràcies, ChatGPT, per fer-me la vida més fàcil. Te amo.
Apa. Sembla que aquests dos tortolitos s’estan barallant. Uiiiii. Quin pal. Pues es que a ver, que seáis novios no significa que tengáis que estar siempre pegados. Pues claro, chica, déjalo que él salga con sus amigos. Tú deberías hacer lo mismo. ¿Cómo? ¿Que cuando estás con tus amigas por ahí no para de mandarte mensajes? Ui, ui, ui, ui, ui. Esto suena a relación tóxica codependiente. De verdad, qué mal está la gente. Pero si estos dos tendrían que estar por ahí disfrutando de la vida sin romperse tanto la cabeza. Revolcón por aquí, revolcón por allá. En fin. Supongo que nos ha pasado a todos. Con 17 años, uno no se da cuenta del valor real del tiempo y de la vida. Ya lo aprenderán, ya. ¿O quizá no?
¿Quién me contaba el otro día que tenía una amiga que su padre había salido del armario con 63? Era Laia? Aix. Ahora no me acuerdo. Memoria de pez que tienes, mujer. Pues fíjate tú que sufrimiento y frustración debía tener esta persona. Eso de no aceptarse a uno mismo debe ser brutal. No me lo puedo imaginar.
¿Y esto qué es? A ver. Ferrocarril Subterráneo. SA. Baldosa conmemorativa. Ah! L’aniversari dels 100 anys. Viuré jo fins als 100 anys? En veritat estaria bé poder viure molt, però quedar-me amb el cos que tinc ara. Amb 100 anys et deu fer mal tot. D’aquí 62 anys en tindràs 100. Si hi arribes, clar. I després la mort. Ai, no! Quina angoixa! No ho pensis. Hauries de treballar aquest tema en teràpia. Encara tens temps. Però no ho deixis estar, que t’agafarà el tren!
Parlant de trens. Ja arriba. A veure si puc seure, que vull llegir una mica.