Ànimes en trànsit
Escolto des de lluny un gemec metàl·lic i amb un alè de vent fred fa tremolar papers oblidats al terra de l’andana. S’obren les portes i la gent vessa cap a dins, impacients, amb un moviment instintiu, com l'aigua omplint un recipient.
A dins, el vagó és un mar de silenci; un noi llegeix concentrat un llibre amb vores gastades, una dona es retoca els cabells mirant-se al reflex del vidre, un home vell agafa una bossa de plàstic amb les dues mans, com amb por que una corba li faci perdre l’equilibri i caigui tot el que hi porta dins.
Jo, en el meu racó, miro la finestra pensativa. No per veure-hi res, fora només hi ha foscor i llums intermitents, sinó per desaparèixer. Aquí sota ningú espera res de mi, de ningú, simplement som ànimes en trànsit, cossos en pausa que van d’un lloc a un altre, centenars de persones diferents que durant uns minuts coincideixen en l’espai i el temps.
De cop i volta, mentre miro la finestra, immersa en els meus pensaments, el veig. Un reflex, un rostre borrós entre les fugaces llums del túnel, però és ell, el reconec.
Giro el cap, amb el cor accelerat, i el veig a l’altra punta del vagó, assegut amb l’esquena recta i les mans damunt els genolls. La mateixa jaqueta blau fosc, els mateixos cabells arrissats i esvalotats, els mateixos ulls verds que em van mirar per última vegada ara fa ja cinc anys.
Cinc anys fa que va marxar, que va desaparèixer com la tinta d’una vella carta d’amor oblidada sota la pluja. Em deu haver vist? Li dic alguna cosa? Però, què es diu després de cinc anys de silenci?
El metro s’atura,un moviment de persones em fa perdre’l de vista un segon. Quan torno a mirar ja no hi és. Un impuls dins meu em fa aixecar i córrer a la porta, encara oberta. El busco entre la gent, no hi és, només rostres de desconeguts amunt i avall que continuen la seva ruta sense adonar-se que una part de mi s’acaba de trencar per segona vegada.
De lluny, a les escales mecàniques, veig la jaqueta blau fosc que tant sé que li agrada i el segueixo. Quan surto a la superfície, els últims raigs de sol m’enlluernen un segon. Els edificis es tornen de color daurat i a l’aire es barreja l’olor del mar i del fum dels cotxes.
Ell s’atura davant meu, encara d'esquena, i es gira, com si tingués un pressentiment que algú el persegueix. Els seus ulls es troben amb els meus. Somriu lleugerament, com si no haguessin passat cinc anys, com si no fóssim dos desconeguts dins d’una casualitat impossible.
-Hola.
La seva veu és suau, però travessa tot el soroll de la ciutat. Em quedo immòbil, sense saber què dir-li, immersa en un repetitiu pensament: és el destí? Ens ha donat una segona oportunitat?
I, abans que pugui pensar-hi més, li torno el somriure.
-Hola.
Al nostre voltant, Barcelona es prepara per a la nit, però, per primer cop en molt de temps, jo no tinc pressa per anar enlloc.