Miradas
Era una tarda qualsevol d'hivern a Barcelona. El ritme accelerat de la ciutat feia anar tothom de bòlit. Ella va agafar el metro que entrava a l'estació i, cafè en mà, es va recolzar en una de les barres de l'últim vagó ple de gent.
Abans de tancar-se les portes, l'home va pujar al mateix vagó i es va recolzar a un dels seients. Els seus ulls van recórrer tot el vagó, gaudint de la varietat de personatges que hi havia. Una senyora gran asseguda amb la bossa de la compra. Un grup de turistes despistats mirant el mapa de les estacions parlant en un idioma desconegut per a ell. Estudiants amb auriculars mirant el mòbil aliens totalment al que passava al seu voltant. Aquell senyor llegint un llibre. Aquella noia amb el cafè a la mà.
En aquell moment van creuar les seves mirades durant un breu temps, despertant la seva curiositat. No va poder resistir la temptació de fixar-se en ella a l'altre costat dels seients. Texans blaus, samarreta de tirants, un abric blau fosc de llana amb caputxa i un barret també de llana taronja, morat i blanc, fet a mà.
Al cap de pocs segons les seves mirades es van tornar a creuar i aquesta vegada alguna cosa va succeir entre els dos. Ella se'l va quedar mirant de forma descarada. Amb un gest lent, la seva mà va apartar els cabells que li cobrien la cara deixant veure un coll esvelt i la seva pell blanca que emmarcava uns ulls blaus que van absorbir tota la seva atenció.
Els seus ulls expressaven curiositat per descobrir-se. Les paraules no eren necessàries per saber el que s'estaven dient. On vas? Qui ets? Com et dius?
Absorts en aquella situació que s'havia creat entre ells, la veu del metro va trencar el moment amb aquella veu: "Pròxima estació...". La gent es va moure pel vagó, fent-se a un costat per deixar sortir i entrar. Per uns instants va perdre la seva mirada, però tan aviat es van tancar les portes la va buscar un altre cop. No hi era.
Ah sí!, allí era, rere aquell noi alt amb la motxilla. Van tornar a mirar-se l'un a l'altre i mentre ho feien, un somriure es va dibuixar als seus llavis. La noia, sense cap mena de vergonya, es va mossegar el llavi inferior com desafiant-lo. Vine.
Sense apartar en cap moment la mirada es va apropar a on estava ella, zigzaguejant entre la multitud de persones que hi havia al vagó. No podia deixar de mirar-la, estava totalment hipnotitzat. El món s'havia esvaït i només ells dos gaudien d'aquella situació. Aquells ulls intensos li deien: no desapareguis, et vull conèixer, on et podré trobar?
Absorbida pels seus pensaments, només va reaccionar quan el metro es va detenir i es van obrir les portes. Va baixar del metro entre un riu de passatgers i va agafar les escales mecàniques de sortida sense mirar enrere i sense deixar de pensar el que havia passat minuts abans, en aquell desconegut amb qui havia compartit el curt però intens trajecte. Amb una mica de tristor va pensar què hauria passat si almenys s'haguessin conegut, què hauria passat més enllà d'aquella mirada perduda entre els milers d'històries que succeeixen cada dia al metro de Barcelona.
Però un sisè sentit li va dir que estava equivocada. Sense girar-se ho va saber. Rere ella estava ell.
No va poder evitar un somriure que il·luminava la seva cara. Aquell joc havia començat.