Habituals
Vaig conèixer el Joan al metro. No va ser res especial, només dues persones compartint seient i trajecte. Ell tenia una manera de mirar la gent que fregava la incomoditat i aconseguia que deixessis de fer el que estiguessis fent. No era curiositat, era una mena de paciència, com si estigués esperant una història. I jo, que mai he sabut resistir-me a una mirada així, vaig tancar el meu llibre.
Recordo la seva veu: ‘’Cada dues setmanes portes un llibre nou’’. Li vaig tornar la mirada, incrèdula que algú, entre tots els que compartíem diàriament aquell vagó de metro, es fixés en mi i els meus llibres. Des d’aquell dia, no vaig poder llegir més, buscava la seva mirada en tots els trajectes. Ens vam convertir en habituals del metro i, més que això, en habituals l’un de l’altre.
La ciutat continuava canviant al nostre voltant, però el metro es mantenia immutable, travessava Barcelona com una artèria subterrània. Les mateixes parets cobertes de grafits, les mateixes portes que s’obrien i tancaven amb una precisió mecànica, la mateixa tremolor suau sota els peus. El Joan deia que el metro era un lloc sense temps, un espai on la gent simplement existia entre un punt A i un punt B. Jo no hi estava d’acord. El metro estava ple de temps: el temps d’espera, el temps acumulat en els racons, en mirades que no es creuen, en passes indecises d’aquells que no saben si han arribat massa d’hora o massa tard...
El dia que el Joan em va dir que es plantejava marxar de la ciutat, estàvem drets, com sempre, a l’andana de Plaça de Sants. No vaig saber què dir-li. Vam pujar al mateix vagó i vam seure en silenci, veient com les estacions passaven una darrere l’altra. Quan va arribar a la seva parada, es va aixecar, va somriure’m i es va girar cap a la porta. Però quan aquesta es va obrir, no va baixar. Es va quedar quiet, com si acabés de decidir alguna cosa. Les portes es van tornar a tancar i el metro va reprendre la marxa.
—No puc marxar —va dir —. No sense saber com acaba el teu pròxim llibre.
Vaig riure, alleugerida, i vaig recolzar el cap a la seva espatlla mentre el metro avançava per la foscor del túnel. De sobte, la ciutat sencera semblava menys immensa, menys inabastable. Potser el Joan tenia raó: el metro era un lloc fora del temps. Però aquella nit, per primera vegada, vaig sentir que no calia córrer entre un punt A i un punt B. Potser, per fi, havia trobat un motiu per quedar-me entre estació i estació.