Línia Blava
Mai puc deshabitar el meu pensament, sempre és ocupat per éssers extrems, ombres fosques. Sovint tanco els ulls per foragitar-los, però són com gossos rabiosos engabiats. Però qui pot deshabitar l'infern? Aquests pensaments són la foscor en què habito dia rere dia.
Recordo que fa deu anys va començar tot. Era una nit fosca de tardor. Acabava de sortir del cinema i tornava sola cap a casa. La Rambla estava solitària. Va començar a ploure. Un llampec va esqueixar la branca d’un arbre davant meu i em vaig sentir trasbalsada. Les gotes de la pluja van colpejar el meu rostre; em vaig sentir ferida…
Sols unes ombres diluïdes em feien pensar que no estava tan sola; de cop i volta un home va sortir de la portalada de pedra enfosquida d’un palau en obres. Era una figura amb aspecte malèfic. Se’m va apropar. La pluja s'accentuà i el carrer es va omplir de l’olor de les flors mortes.
La imatge vestia tota de negre. Duia la sotana d'un capellà amb tots els botons mal cordats i les lluentors del desgast del temps. Semblava feta de petits parracs que el mateix temps hagués anat cosint. El més sorprenent era el que duia a les mans: una forma extraordinàriament estranya plena d'una llum boirosa.No sé encara com, però aquella llum va entrar dins meu, va cremar la meva ànima. Tot el meu cos es va glaçar. Aterrida,no em podia moure, estava literalment clavada a terra. Els meus ulls buscaren una sortida per fugir de tota aquella vivència. Per un instant vaig dubtar si tot plegat era real o potser un malson. Els meus ulls continuaven cercant una sortida i en vaig trobar una: unes escales. Vaig baixar les escales ràpidament, em vaig trobar la barrera d'entrada, necessitava una targeta per poder accedir a l’andana. Vaig buscar dins de la meva bossa, les meves mans tremolaven tant que no me'n sortia. Algú em va parlar:
--La puc ajudar, senyora?
No em sortia cap paraula, cada segon que passava estava més i més espantada.
La veu continuava parlant:
--No pateixi.
I em va aixecar la barrera.
-- Passi.
Vaig passar corrent, vaig endinsar-me escales avall sota una volta grisa. L'andana del Metro era buida, cap figura humana es veia enlloc, ignoro per què vaig pensar que l'actitud bondadosa del treballador del Metro m'havia produït una sensació de rebuig.
Començava a tranquil·litzar-me, em sentia segura a l'andana, esperant l'arribada del Metro. Em vaig asseure en un banc. La meva ment estava plena d'uns pensaments estranys. L'arribada del tren em va fer tornar a la realitat, la porta del vagó es va obrir. I hi vaig entrar. Ara, anys després, no sé encara què és el que em va transmetre aquell malèfic i estrany personatge vestit de negre. Sols tinc segura una cosa: la maldat humana havia fet metàstasi en mi. Mai més he acceptat cap acció de bondat. El mal havia guanyat. No puc deshabitar el meu pensament...
14 de febrer del 2025