L'última estació
El traqueteig del metro acompassa la meva respiració entretallada. Pujo a Diagonal a les 6:35, amb la certesa que cada segon compta. Si tot va segons el previst, arribaré a Sants just a temps per agafar l’AVE de les 7:00. Si alguna cosa falla… prefereixo no pensar-hi.
El vagó està ple, com sempre. Una massa de cossos comprimida en un mateix destí, encara que cadascú amb el seu propi infern personal. M’agafo a la barra amb una mà i amb l’altra subjecto el mòbil, que vibra sense parar. Correus, notificacions, recordatoris. La meva vida és això: una agenda plena, un tren rere l’altre, nits en hotels amb vistes impersonals i matins com aquest, robant-li minuts al temps.
El metro arrenca. Hospital Clínic.
Aixeco la vista. Les cares al meu voltant són una galeria de derrotes anticipades. Ulleres marcades, mirades buides, silencis pesants. Tots estem atrapats en aquest engranatge invisible que ens empeny cap endavant sense preguntar-nos si volem avançar. Em pregunto si algú aquí, si de debò pogués, triaria seguir pujant a aquest metro cada matí.
O si, igual que jo, envejaria la possibilitat de quedar-se en una andana, de no córrer més.
Vivim en un món que ens ha convençut que matinar, esgotar-se i arribar al límit és un mèrit. Que l’èxit és una meta que es troba al final d’una jornada interminable de sacrificis. I aquí estem tots, obedients, apinyats en un vagó, respirant el mateix aire viciat, convençuts que arribar al destí és l’únic que importa.
Penso en els meus fills. En les seves preguntes abans de dormir. “Mama, seràs a casa demà?”
No.
La resposta és gairebé sempre no.
El tren s’atura. Entença.
Miro el rellotge. 6:39. No em puc permetre arribar tard. No després de tot el que m’ha costat ser on soc.
Però el problema és que ja no sé si vull seguir aquí.
El metro segueix el seu curs, com un animal mecànic que no s’atura per res ni per ningú. M’agafo amb més força. El dubte em crema per dins.
Sants Estació. 6:41.
Les portes s’obren i la marea de gent m’arrossega. Sortim com un ramat ben entrenat, programats per obeir, per córrer cap a on ens van dir que havíem d’anar.
Però en el fons ho sé: si la societat tingués una altra opció, si realment poguéssim decidir, seguiríem corrent? Continuaríem omplint aquests vagons, dia rere dia, fins que un dia deixéssim de preguntar-nos per què?
Per un instant, penso a quedar-me. A deixar-me portar fins a l’última parada i perdre’m en aquest laberint subterrani on ningú espera res de mi.
Però aleshores imagino els meus fills aquesta nit, esperant-me a l’altra banda del telèfon.
Respiro.
I corro cap a l’AVE. Com sempre.