Amb metro a l'estadi de Montjuïc
Eren les 7 del matí, havia agafat l’autobús fins la parada del metro d’Urgell.
A l’entrada de l’estació hi havia la taquilla per pagar el bitllet. Havies de pagar el bitllet amb cèntims, no es podia fer d’una altra manera, a un senyor o senyora que estava tancat a dins de la taquilla i que et mirava sempre amb molta serietat.
Havies de guardar el bitllet per si passava un senyor molt dolent, “El Revisor”, i te’l demanava mirant-te amb cara de molt pocs amics...
El metro estava ple, de gom a gom, com “sardines de llauna”, però era millor que anar a peu fins a Plaça Espanya. Encara que molts cops, entrar era un miracle. Semblava impossible que capigués algú més al vagó, però entràvem...
Vaig baixar allà i, com cada dimarts i dijous, pujava corrents fins l’estadi de Montjuïc. La línia d’autobús número 1, que després faria aquest trajecte, ni existia ni se l’esperava!
Al meu vell i estimat estadi de Montjuïc, els vestidors eren impressionants, de rajola blanca, amb una mini piscina al mig, el sostre era altíssim, o m’ho semblava a mi que era petit, tenia 13 anys.
Allà em trobava amb els companys de l’equip d’atletisme del col·le.
Mentre ens canviaven sentíem la vida paral·lela que vivia a l'estadi, el vestíbul d’entrada era una mini ciutat, passadissos, envans, petits espais sense sostre, on vivia molta gent parlant, cantant... vivien allà, era la seva ciutat.
I al primer pis també.
Ja a les pistes, un senyor que ens era molt familiar ens estava esperant, sempre amb abric gris, bufanda a to i barret també gris. Ens donava el bon dia i ens marcava l’entrenament que havíem de fer.
Aquell afable senyor era el sr. Nemesi Ponsatí, el millor entrenador d'aquella època. Potser la persona que més havia fet per l'atletisme català als anys 50, 60 i 70.
Suats, tornàvem al vestidor on ens esperava una bona dutxa d’aigua calenta, però molt ràpida. Ja eren les 9 i a les 9:30 havíem d’estar al col·le.
Baixàvem corrents per la muntanya per poder agafar el metro a Plaça Espanya. Continuava ple, molt ple. Seure? Impossible! Però estàvem acostumats i no ho trobàvem estrany. El metro era el nostre metro, el de les “sardines de llauna”, era la línia 1, en aquells temps no teníem tantes línies de metro com ara.
Saps de quin any estic parlant? Estic parlant del metro de 1963. Crec recordar, i possiblement m’equivoco, que el bitllet costava 25 cèntims de pesseta (no existia l'€).
Les estacions de la línia 1 eren magnífiques: una volta de canó ampla i alta...
Han passat 60 anys. Agafo l'ascensor per baixar al metro.
Surto de l'ascensor i em trobo al vestíbul.
Ja no hi havia aquelles taquilles amb unes persones que et venien el bitllet. Hi ha màquines que et poden vendre molts tipus de bitllets diferents i pots pagar no solament amb efectiu, sinó també amb targeta de crèdit i amb el telèfon.
Valido la meva billeta a un lector que es troba a la barrera d’entradai baixo a l'andana per les escales mecàniques.
A l’andana veig un desfibril·lador, un intèrfon per a emergències, un panell que t’informa del temps que trigarà el proper metro. Arriba el metro i ja no s’obren totes les portes automàticament, has d'esperar que s’encenguin els leds per prémer-los i que la teva porta s’obri.
A l’interior del vagó tens aire condicionat, els vagons ja no són individuals i separats per portes tancades, no, ara és continu, pots anar caminant del principi a la fi ...
Quin canvi tan espectacular en aquests 60 anys...