La incidència
La Marisol vivia al barri del Besòs des dels quatre anys. Els seus pares, provinents de Múrcia i cercant un futur millor, van emigrar a Catalunya a finals dels anys seixanta, quan, tot just, començaven a construir-se els primers blocs de pisos al barri. El futur millor arribava l’any 1982, quan la Marisol va ser admesa a l’Escola Universitària d’Infermeria de l’Hospital del Mar. A més a més, aquella no era l’única bona notícia. Feia poques setmanes que s’havia ampliat la línia 4 del metro amb tres estacions més des de Selva de Mar: Mina, Besòs i La Pau. Aquell esdeveniment significava que la Marisol podia arribar amb molta més facilitat a la facultat i, en general, representava un progrés, ja que connectava un barri perifèric amb el centre de la Ciutat Comtal.
Durant el trajecte, la Marisol sempre esperava algú molt especial: un noi que pujava a l’estació de Bogatell i amb qui coincidia cada matí d'ençà que va començar la universitat. En realitat, mai havia parlat amb ell. Ni tan sols sabia el seu nom. Així i tot, no podia amagar el seu entusiasme quan el veia. Sovint, ell s’asseia a prop d’ella i llegia el diari. Ella se’l quedava mirant tímidament, esperant tenir suficient valor per dir-li un simple “hola”. Malauradament, el seu viatge era massa curt i havia de baixar a la següent estació: Ciutadella. Així que, dia rere dia, la Marisol s’aixecava del seu seient i deixava enrere tota aquella muntanya russa d’emocions amb l’esperança que el proper dia fos diferent.
El Jaume feia poc que havia trobat feina a una escola del Guinardó i hi arribava sense inconvenients gràcies al metro. De fet, cinc anys enrere, el 1977 es va obrir el tram entre Barceloneta i Selva de Mar amb cinc noves estacions. Li va fer especial il·lusió que una d’elles es digués com el carrer on vivia, Pere IV. Amb tot, feia uns mesos que havien canviat els noms de vàries estacions i, ara, havia d’habituar-se a llegir Bogatell cada vegada que baixava al metro. En qualsevol cas, el que li estava capgirant el seu món no era una paraula, sinó una noia de cabells castanys i ulls verds que trobava asseguda només pujar al vagó. Cada dia es prometia que parlaria amb ella, però, a l’hora de la veritat, creia que potser la incomodaria i ja no tornaria a veure-la més. Alhora, disposava de pocs minuts per conversar i l'amoïnava que no fos prou temps per causar una bona impressió.
Però un dilluns que anava a ser com qualsevol altre, va succeir quelcom inesperat que ho va canviar tot. Entre les estacions de Bogatell i Ciutadella, el metro va frenar. Malgrat que els passatgers es van sacsejar una mica, no va passar res greu. Hi havia una incidència al túnel i calia esperar. I entre el neguit d’alguns viatgers i la resignació d’uns altres, dues mirades es van trobar per fi. Al principi, no van caldre paraules per comprendre que aquella incidència era un regal. Totes les inseguretats i pors van desaparèixer i, la Marisol i el Jaume, finalment, van sentir-se les veus. No tan sols s’havia aturat el metro, sinó també els seus mons. No sabem quanta estona va durar la incidència, però el que és segur és que, en aquell moment, va començar una nova història, una història que pertany a un altre relat.