BITLLET AL PASSAT
El sòl de marbre, els rètols escrits amb tipografia antiga, els anuncis de sabó i xocolata, fins i tot el cap d'estació amb el seu uniforme d'època… Tot a l'estació de Passeig de Gràcia semblava tret d'una postal de 1924.
Lia es va aturar un instant per a admirar l'ambientació commemorativa del centenari del metro.
Va sospirar i es va ajustar el mocador de coll. Era un dia fred, però la nostàlgia que surava en l'ambient escalfava el cor. Va baixar les escales mecàniques i es va deixar embolicar per l'aire subterrani, aquest que fa olor d'història i de milers de vides entrecreuades.
El tren va arribar. Les seves portes van grinyolar en obrir-se. Lia va pujar sense pensar-ho, absorta en la bellesa d'aquells vagons restaurats amb bancs de fusta i llums de cristall. Es va acomodar al costat de la finestra i va somriure. Era com un viatge en el temps.
I ho va ser.
Quan el tren va arrencar, alguna cosa va canviar. La llum era diferent, més càlida potser, els passatgers vestien roba que semblava d’un altra època. Lia va parpellejar. No podia ser només part de l'ambientació… O sí?
—Perdoni, senyoreta, aquest tren va fins a Catalunya?
La veu venia del seu costat. Un jove d'ulls foscos i somriure amable la mirava amb curiositat. Vestia un abric fosc de tall antic, amb botons daurats. Lia va sentir un calfred.
—Sí que… crec que sí.
Ell va somriure, alleujat.
—Encara sort. És el meu primer dia de feina i no vull arribar tard.
Lia va observar les seves mans: sostenia un bitllet groc amb les paraules Gran Metropolità de Barcelona. Allò no podia ser una recreació. No era un actor.
El tren avançava, però les estacions ja no eren les mateixes. Lesseps, Diagonal, Aragó… Noms que només existien en els mapes antics. Lia va empassar saliva. Havia llegit sobre aquella inauguració, sobre com en 1924 Barcelona va inaugurar el seu primer túnel subterrani. I ara… ara era allà.
El jove la va mirar amb dolçor.
—Sembla que has vist un fantasma.
—Potser sí que… —va murmurar ella.
Ell va riure i, amb un gest confiat, va treure de la seva butxaca un rellotge de butxaca de plata.
—Encara tenim uns minuts abans d'arribar. Digues, tu també estrenes aquest tren?
Lia va dubtar. No tenia sentit explicar-li la veritat, ni tan sols l'entenia ella. Així que va assentir i va somriure.
—Sí. I m'agrada.
El tren va reduir la velocitat. Lia va sentir que el temps s'estirava, com si cada segon volgués quedar-se una mica més entre ells.
—Potser podem recórrer-ho junts algun dia.
L'altaveu va anunciar la pròxima parada. Catalunya. La seva última oportunitat.
—Potser si…
Les portes es van obrir. Lia va tancar els ulls un instant. I quan els va obrir, la moderna i bulliciosa ciutat la va envoltar de nou. Els anuncis digitals, els passatgers aïllats dins el seu món, l'estació amb el seu nom actual.
Va mirar al seu voltant. El tren restaurat havia desaparegut.
Però a la seva mà, encara tremolosa, descansava un bitllet groc.
Gran Metropolità de Barcelona.
I en el revers, una nota escrita a mà:
"Ens veiem en el pròxim viatge."