Cent Anys, Milers d’Històries
L'Elisenda mira el rellotge de polsera. Va bé de temps. És divendres i té tot el cap de setmana per endavant, però abans pararà a fer un sopar lleuger a casa de la seva mare. La pobra, vella i carregada de saviesa, té dificultats per caminar. Travessa el carrer Diputació amb pas ferm fins a arribar a l’enllumenat de Passeig de Gràcia. S’atura a contemplar la Casa Batlló abans d’entrar a la boca del metro.
Ja sota terra, es troba davant la mateixa elecció de sempre: la línia groga o la verda. La seva mare viu en un petit apartament al carrer Formentor, i la ruta més eficient seria l'L4 fins a Llucmajor. No obstant això, l’Elisenda no té pressa. Decideix agafar la seva preferida, la verda, baixar a Valldaura i caminar vint minuts. Així podrà passar per la floristeria del senyor Rovira i comprar clavells rosats. Segur que li farà il·lusió.
Baixa uns quants esglaons més fins a l’andana. Passeig de Gràcia, diuen les lletres blanques sobre fons verd. El seu avi li havia explicat que, abans, aquesta estació es deia Aragón. El metro arriba puntual, després de pocs minuts d’espera, eficient com sempre. Puja al vagó, seguida d’una parella d’adolescents amb motxilla i una jove amb funda de saxòfon. Ja assegut, hi ha un home amb bastó i mirada cansada i, just abans que es tanquin les portes, entra un home perfumat i ben vestit amb un maletí. El metro ens iguala a tots, pensa l’Elisenda. Imprescindible en una ciutat amb tanta vida i color.
La megafonia anuncia la següent parada: Diagonal. Una llumeta vermella es mou pel plafó, indicant la posició. Com s’ho feien abans per anunciar les parades?, es pregunta. El seu avi li ho havia explicat, però ja no se’n recorda. Han passat uns quants anys des que ell els va deixar. Sopant, li demanarà a la seva mare que li expliqui un altre cop com era viatjar en metro quan era petita.
—Oh, nena, tota una experiència! Era com viatjar en el temps! —segur que li respondrà—. A l’estiu feia molta calor, quin goig tenir ara aire condicionat dins el vagó! Recordo també celebrar l’arribada de les escales mecàniques i l’ascensor, tan necessaris ara que he perdut mobilitat.
Entrant a Lesseps, els records es barregen amb el moviment del tren. Tardes de berenar amb xocolata i xurros, històries del seu avi… Un nen de set anys, el 30 de desembre de 1924, pujant per primer cop a un metro que s’inaugurava a la seva estimada Barcelona. Amb un somriure ple de joia i il·lusió, va veure com es traslladava de Lesseps a Catalunya, passant per Diagonal i Aragón. Un trajecte que es va fer curt, una gran notícia per a la seva ciutat.
Fora, el fred glaçava, però dins del vagó, l’emoció escalfava el cor de tothom. Somreien, fascinats per aquell prodigi de la modernitat. El seu avi es va prometre que, un dia, ell mateix conduiria una d’aquelles màquines que semblaven vingudes del futur. La llavor d’un somni a complir va quedar sembrada. Anys més tard, es convertiria en una peça fonamental per a molts treballadors cada matí. Aquell paisatge subterrani el va acompanyar durant més de tres dècades, jubilant-se com un dels maquinistes amb més quilòmetres recorreguts de tota la història del metro de Barcelona.
L’Elisenda somriu, imaginant el seu avi de petit, després sent maquinista i, al final, amb els cabells blancs. El metro la porta a un passat dolç, a tardes de xocolata amb el seu avi, mantenint-ne viu el record. Sent, orgullosa, que forma part d’una història que va començar fa cent anys i que, encara avui, continua en moviment.