La dona del segle
Un matí qualsevol, la Pau puja al metro per anar a la feina, però alguna cosa no encaixa. Els cartells de publicitat han desaparegut i, en el seu lloc, hi ha avisos escrits amb una tipografia antiga, anunciant tarifes en pessetes i normes obsoletes com "Prohibit escopir". Els seients, habitualment de plàstic blau, són ara de fusta gastada, i els tubs metàl·lics on la gent s’aguanta tenen un poliment vellutat, com si el temps els hagués esmussat l’esclat.
Els passatgers tampoc semblen normals: un senyoret amb una boina i un vestit de tres peces llegeix un diari que data de 1924, una donassa amb un davantal de botons porta una cistella de vímet plena d’ous, i un xiquet amb pantalons curts de llana s’aguanta fort a la mà de la seva mare com si surfegés cada corba que marca el comboi.
Quan la Pau mira el mòbil, no té cobertura. És estrany, perquè aquell recorregut és habitual i la connexió mai falla. Comença a suar, marejada per aquella estranya sensació de no saber en quin segle es troba. I llavors, la veu.
Una senyora d’època li torna la mirada i somriu amb complicitat. I trenca el silenci:
—És curiós veure com ha canviat tot —diu, passant els dits per la vora del seu barret—. Hi havia un temps en què aquests vagons eren de fusta i ningú tenia pressa.
La Pau arrufa el front. No està segura de si li parla a ella o si, senzillament, pensa en veu alta.
—Però això era fa molt… cent anys, per ser exactes —continua la dona antiga, mirant-la amb un bri de diversió als ulls—. T’imagines viure tant de temps aquí sota? Veient passar la ciutat -i la vida- per aquests túnels?
La Pau la mira, incòmoda, amb un mig somriure cordial. Dubta si li parla només a ella, o a tot el metro sencer. No sap què dir però no li cal, perquè ella segueix:
—Jo sí que ho puc imaginar —afegeix, com si li endevinés el pensament—. De fet, ho he viscut. No t’espantis. Soc la personificació del Metro de Barcelona. Per sumar una centena, em conservo prou bé, no trobes?
La Pau no sap si està somiant o si l’estrès li està jugant una mala passada, que també podria ser. La dona li comparteix que porta un segle observant la ciutat des del subsol: els amors clandestins als vagons, els monòlegs del boig de la Línia 3, les festes de Cap d’Any de la Línia 4 i les converses transcendentals de matinada. Ha vist dictadures i democràcies, futbol i manifestacions, i ara, amb tants patinets i bicis, comença a sentir-se obsoleta.
—Per això et parlo —li confessa—. Creus que encara faig falta?
La Pau s’ho pensa. És veritat que la ciutat ha canviat, però el metro segueix sent aquell lloc on tothom conviu: rics i pobres, feliços i enfadats, matiners i noctàmbuls... Li respon que sí, que la ciutat no seria la mateixa sense ella.
La dona somriu satisfeta i, quan el tren arriba a la seva parada, desapareix entre la multitud. La Pau surt del vagó amb la sensació d’haver viscut una d’aquelles històries que ningú es creuria.
I, potser, sense adonar-se’n, aquella conversa farà que deixi de maleir el metro cada matí.